El silenci i la fressa

M’aixeco amb la idea de dedicar aquest escrit a la fressa i la seva absència, i buscant inspiració al diari em trobo amb la casualitat –de fet, no hi crec– que el tema ocupa dues peces. Per una banda, la doble plana on un autor destaca que “cal restaurar el silenci” i, per l’altra, les campanes dels Turers de Banyoles, que divideixen opinions, amb majoria a favor de mantenir-les dia i nit. No puc evitar un xic d’empatia amb els que demanen fer callar durant la fosca el so dels batalls que canten el pas del temps des que ningú tenia rellotge. Així i tot, no m’hi faig forta perquè no m’encaixa que siguin forasters que no s’han adaptat al paisatge sonor existent. Fa trenta anys vaig llogar un àtic a prop d’un campanar que tocava les hores amb melodies. Simplement, en vaig marxar.

Per a algunes persones com jo el silenci és un objecte de desig, recerca sovint erma en el país on som. Tothom sembla tenir interioritzat que la fressa és costum, i que manifestacions com les festes dels veïns, els lladrucs dels gossos, les motos alterades, la tele a tot volum o parlar amb un espinguet que et senten a Alaska, són normals. Si goses queixar-te, ets un bitxo raro.

En general, la penya no sap estar en silenci i menys gaudir-ne, i per a molts l’angoixa d’una situació sense estímuls auditius és tanta que l’han de trencar. Que ho diguin als actors. Un dia m’explicava l’amic Jaime Blanch, mig olotí per la seva vinculació amb l’Orfeó Popular, que fart d’escoltar estossecs fent una funció, la va aturar i va increpar el causant. L’hauria aplaudit més que en la seva millor actuació.

La secta d’adoradors del déu Silenci aquí ho tenim magre. Malvivim. No n’hi ha la cultura. Si ni es fa complir la llei! Esperem amb delit que plogui i les gotes apaivaguin les cacofonies, i de passada mantinguin la penya tancada una estona. Sé que soc al país equivocat i el pensament em transporta allí enllà, a indrets on he sojornat segura que ningú m’envairia violentament. Perquè això fa l’emissor d’un so exagerat: ocupar de manera intrusa el teu espai intangible.

Què em lliga a aquesta olla de grills? El clima. Quatre mesos de neu cada dotze els aguanta Rita. I mentrestant, somio que un dia aquí guanyi el dret a no ser massacrada amb els sons quotidians aliens. El silenci és pau i salut. També a l’estiu, és clar.