El ‘chaconisme' com a símptoma

És interessant observar com Espanya ha detectat un canvi de temperatura en el “problema catalán” però només sap receptar, com a remei, més Espanya. El rei, entre la boira d'encens del botafumeiro, demana a Sant Jaume unitat i pluralitat. La ministra que dóna nom al chaconisme es posa ferma al costat del PSOE més espanyol i proclama que Catalunya és la regió més descentralitzada d'Europa. És ben bé entendre poca cosa, però Espanya no té altre remei que mirar-se el tema des del seu punt de vista: si la regió està descentralitzada, tot el que demani de més serà excessiu. El canvi que representa entendre que la nació requereix (com ha buscat el catalanisme polític durant cent anys) un espai de realització cultural, polític i econòmic, Espanya no el farà. Espanya ja ha encunyat el sintagma Espanya plural, el lema zapateril per excel·lència, per tapar la boca als catalans. Espanya plural no vol dir res que no digui avui la senyora Chacón, i això és exactament el que ha posat, negre sobre blanc, el Tribunal Constitucional: hasta aquí podemos llegar. I no se'n parli més.

Ara que aquest llautó està a la vista de tothom, també és interessant observar els moviments dels partits catalans. La línia divisòria entre més Espanya o més Catalunya està dibuixada al terra i els toca situar-se a un costat o a l'altre. La línia divisòria l'ha marcada la manifestació del 10-J o, per ser exactes, la lectura de la realitat que imposa. Com que el mite de la unitat encara funciona, el Parlament es va posar de genolls per situar-se a l'alçada justa de la proposta retòrica del PSC, vehiculada pel president Montilla: aquesta alçada gallinàcia era, però, excessiva per als socialistes asseguts als escons de Madrid. Posar això en evidència era, per al president, una “trampeta”. El PSC ha passat de ser un partit de progrés, amb un programa, unes intencions i uns resultats que eren certament transformadors, a encarnar el passat. És una pirueta notable.

El president Montilla va obrir la legislatura dient que tocava gestió; no sabia, l'home, que duia un Estatut sota el braç i que tenia davant l'Espanya mineral de sempre. El president va acabar el període encapçalant –és un dir– manifestacions nacionalistes. Avui el PSC no té més projecte a oferir que un retorn fora de lloc al peix al cove. Tot allò de l'Estatut que superava la laboriosa i infructuosa negociació amb Madrid va ser escapçat pel TC. Aquest és l'escenari del triomf del chaconisme: una visió d'Espanya si fa no fa igual que la del PP (una sola nació i 17 regions) tot i que embolcallada en la cantarella d'un fals progressisme que creu que la “solidaritat” és pagar amb diners catalans unes subvencions i unes inversions que en 30 anys no han aconseguit de fer productives, i doncs riques, les onze comunitats que cobren del pot comú. Algun dia caldrà desemmascar aquest peronisme a l'espanyola, que s'ha provat més amic del caciquisme que de l'excel·lència.

Però la ministra Chacón no parla per a Catalunya: parla per a Espanya, que és el seu terreny de joc natural; els catalans hi són irrellevants i inofensius. Aquesta és, tanmateix, la nova generació que s'obre pas al PSC: joves preparats, metropolitans, amb un catalanisme retòric i prou, i sense cap projecte que no sigui dins la cotilla del socialisme espanyol: Ernest Lluch, com a mínim, creia que sense una Espanya moderna no hi havia esperança per a Catalunya i per això hi va posar la banya, Loapa inclosa. No és estrany que la Catalunya chaconista estigui desmobilitzada. No és tampoc estrany que les ments més lúcides del PSC estiguin avançant cap al sobiranisme, o ja hi hagin arribat. El sobiranisme és el projecte: és el que ha elevat la temperatura. I aquí és on Artur Mas ha fet un gest intel·ligent. Després de mesos d'indefinició, l'home s'ha posat davant la realitat i ha dit: tenim un abans i un després; mirem cap al futur, que és el dret de decidir (els eufemismes són marca de la casa); comencem a caminar... però anem a poc a poc. Artur Mas, d'això, en diu no estar madur el país per la independència. Sincerament, servidora, que ha esmerçat moltes hores xerrant amb el país, amb aquesta part del país que avui està mobilitzada i il·lusionada, sap que gran part de l'electorat convergent ha passat per davant de l'Artur Mas i posa les il·lusions en un país lliure. Una altra part, hem de convenir amb el líder convergent, té una miqueta de por de fer-la massa grossa. És natural: són fills del pujolisme, i el pujolisme era precisament no trencar la vaixella en fer mudança.

Els lideratges es caracteritzen per esberlar les costures mentals de la gent que té por i fer avançar tothom, col·lectivament, cap a metes més altes. Artur Mas fa, contràriament al PSC, una lectura de futur i, a sobre, hi afegeix un component molt català: l'excel·lència. El PSC no ha fet mai bandera d'excel·lència, potser perquè el seu electorat no ho reclama o potser perquè la sonsònia de la política social no ho permet. Però aquest país avui reclama excel·lència i llibertat, i qui encarni això és qui connectarà amb la Catalunya mobilitzada, que vol dir la Catalunya exigent i esperançada. Per això Artur Mas és avui cavall guanyador. Ara, pel bé del país i del projecte, no podem deixar-lo sol. Si Convergència ha avançat fins a ficar un peu en les aigües del sobiranisme és perquè per sota l'empenyia una majoria social que s'està construint sobre la base de les xarxes de mobilització popular. Però de l'independentisme, magmàtic i poderós, en parlarem en el pròxim article.