Carta a la Via Làctia

Estimat Shangrila, suposo que va bé que algú parli de tu més enllà de l’electropop, l’evasió, els jocs de llum i les projeccions, Daft Punk o el projecte rodó. Aquí vinc a parlar-te de batec, d’emoció, d’humanitat, de carn i d’ossos. Tens un magnetisme natural que el mirall encara no t’ha presentat. És la noblesa amb què treballes el que et fa una persona que es menja l’artista, l’estrella, el famós. T’agrada el que fas, i apostes pel vincle amb qui t’escolta. Que els altres sentin, ni que sigui una mica, el que tu senties mentre componies sol al teu estudi del poble. Escrius unes lletres fondes que sovint passen per alt, i això dol, perquè t’obres en canal i fas de la sinceritat bandera blava. Qui es queda amb el xumba-xumba i les llumenetes no sap el que es perd. La poètica Milkyway té moments optimistes, és clar, tot podria ser pitjor. A mi em flipa la veritat d’un home que, com tothom, es trenca, es desfà, plora, pateix i crema etapes. Que consti que l’espectacle és brillant. Literalment enlluerna. Però és la potència de les lletres –allò que els que tenim el cor al cervell ens torna robots xuclant vida i congelant instants– el que et fa un dels poetes decisius de la música actual. No, no em renyis: no exagero perquè no tinc filtres. La teva retòrica no és enfarfollada ni fas mà d’un vocabulari obtús. No camines sobre coturns ni pixes colònia. Cantes com parles, en soc testimoni cada vegada que xerrem entre bambolines. M’agrada com cuides la Carla, com fas riure el Paco i com admires l’Aurelio. Valedor de l’art menor, transcrius la vida –que té més fiblons que una rosa– al llenguatge de les flors.