Territori de conquesta

Com a rerefons de la violència exercida sobre ells, Julia Pastrana i aquell jove africà de nom desconegut –als quals ens hem referit en els dos últims articles– representaven l’apropiació patriarcal de la natura femenina i la cultura colonial del negre salvatge, sense que ni una ni l’altre disposessin en els seus respectius contexts de la més ínfima possibilitat de rebel·lar-se al rol assignat. Però i avui, quina és la imatge que s’atribueix al cos, quin ús se’n fa i amb quin grau de llibertat s’actua? Sabem que hi ha persones esclavitzades, segrestades, víctimes del tràfic i prostituïdes, o bé represaliades, torturades i desaparegudes políticament; sabem que hi ha agressions racistes, turisme sexual i nens i nenes i joves –de països empobrits– als quals arrabassen els òrgans i la vida; sabem que hi ha dones utilitzades com a arma de guerra, mutilades, casades contra la seva voluntat, assassinades pels qui no suporten perdre el domini. Són les expressions més visibles d’una brutalitat contemporània que no té res a envejar als episodis truculents del passat, però d’altres, més subtils, fins i tot atractives i suposadament emancipadores es camuflen, per exemple, sota l’imperi de la moda per configurar tendències i identitats. Al capdavall, quina diferència hi ha entre aquelles cotilles que comprimien greixos i les maniquins anorèctiques, un patró de bellesa socialment acceptat? Qui té interès a malmenar la salut física i emocional d’una generació que reclama el seu lloc en igualtat? En tots els casos hi ha un poder que continua concebent el cos com a territori de conquesta.