Fer provisió de detalls

Monika Sznajderman posa molta cura a transcriure els noms dels carrers on havia viscut la seva família just abans dels pogroms i dels camps de concentració que van deixar-la penjant sola d’un arbre genealògic amb tot de fruites mortes a terra. Les adreces a vegades són l’únic que queda, encara que assenyalin cases que ja no existeixen o que molt aviat, massa aviat, van ocupar altra gent per a qui el record dels antics estadants era més que una nosa: era una desconsideració. A Los falsificadores de pimienta (Acantilado), aquesta antropòloga i editora polonesa intenta ressuscitar les vides escapçades de la doble branca familiar –d’ascendència jueva, la del pare, l’únic que va sobreviure; de la noblesa rural antisemita, la de la mare– resseguint obsessivament els plànols dels llocs on van viure, els censos i registres industrials, i les hemeroteques que puguin donar-li pistes de què devia llegir amb tant d’interès el besavi en una fotografia del 3 de setembre de 1930 (un accident de tramvia?, els preus de les pensions?). Potser anaven a comprar a la fleca que hi havia a tocar de casa seva (aquelles cremes suculentes de la pastisseria polonesa) i es feien els vestits a la sastreria dels veïns, on l’àvia Amelia podia donar curs al seu estil elegant i fantasiós. Però potser no, potser tot el que al final importa és un immens forat negre. No hi ha gaire res més, excepte el silenci obstinat del pare i una capsa de fotografies on encara hi són tots, abans d’Auschwitz. L’única manera de retenir el món que va cremar amb ells és aquesta minuciosa provisió de detalls, dolorosament aproximats.