Història de dos PSC

Mataró, finals dels anys noranta. La concentració de persones d’origen magribí en un barri perifèric va provocar un augment inèdit de la tensió veïnal. Als nouvinguts se’ls acusava de tota mena de calamitats, totes elles falses, i la intenció del col·lectiu magribí d’obrir un oratori va acabar d’encendre el polvorí. L’actuació de l’Ajuntament, llavors en mans del PSC i d’ICV, va ser exemplar. S’hi va arremangar i, amb el suport d’una xarxa d’associacions de veïns magnífica, el govern de Manuel Mas va combatre amb paciència i alhora amb fermesa les mentides, les pors i les desconfiances sense treure cap dret a cap col·lectiu. Perdent-hi vots, segurament. Però s’hi va aplicar un programa de regeneració del barri que no era només reparar les pedres i asfaltar carrers, sinó una intervenció social i educativa i de convivència que, a llarg termini, es va demostrar molt efectiva.

Lleida, deu anys després. El mateix conflicte al voltant d’un oratori al carrer Nord. Protagonistes semblants, però l’Ajuntament, també del PSC, va decidir actuar segregant: va aconseguir fer tancar l’oratori, i va intentar que els magribins marxessin a resar a un polígon industrial. Entremig, imatges nefastes de musulmans resant al ras, en solars mig abandonats del recinte firal de la ciutat. Els veïns contraris a assumir la diversitat en van prendre bona nota: la Paeria ens donarà suport. Anys després, l’alcalde Àngel Ros va voler competir amb el candidat de CiU en islamofòbia, i en un rampell després d’un debat televisiu va fer aprovar una normativa, que després es va demostrar il·legal, prohibint el burca a ciutat. Només una dona en portava, en aquell moment. Ara el PSC de Lleida ha decidit donar suport als veïns de Pardinyes que s’oposen a l’alberg de temporers. La xenofòbia i islamofòbia que hi ha darrere del rebuig a aquest equipament és evident, però al PSC de Lleida no sembla importar-li.

Potser haurien de buscar exemples en el seu propi partit sobre com fer polítiques, ja no dic d’esquerres, sinó de convivència i cohesió social.