Educar pel demà

El segon any de convivència amb la pandèmia està evidenciant tensions entre necessitats i interessos, individuals i col·lectius, de naturalesa molt diversa i sovint de mal reconciliar. És comprensible que després de tant de temps amb mesures restrictives alguns joves relaxin els seus comportaments. També molts adults tendeixen a viure en una aparent, però falsa, normalitat. Al costat d’aquests aspectes d’índole psicosocial, la pressió de determinats sectors econòmics per reprendre la seva activitat ha condicionat les mesures que les autoritats han anat prenent.

Què podem aprendre de tot plegat i què hauríem de canviar a partir d’aquests aprenentatges? I encara, la responsabilitat dels possibles canvis, sobre quins agents hauria de recaure? Per contestar-ho, el primer que ens hem de plantejar és si estem disposats a interrogar-nos sobre això amb la voluntat d’endegar accions concretes a partir de les respostes que n’obtinguem. Des del punt de vista del sistema educatiu, caldrà fer-ho en termes de futur i no només de present. L’educació és sempre una aposta pel demà, i per això no es pot limitar a transmetre als seus alumnes continguts i objectius d’aprenentatge exclusivament prescrits des d’una visió pretèrita. Una formació que aspiri a ser educativa, i no merament ensenyant, s’ha de plantejar el model de persona a què vol contribuir a formar amb la seva acció. I per fer això es requereix una prospectiva del tipus de món on haurà d’inserir-se aquesta persona en el futur.

Per tant, com educadors no podem obviar les preguntes que l’actual situació ens planteja. S’ha dit que el món ja no serà el mateix després d’aquesta pandèmia. Si és així, què està fent ara el sistema educatiu per esbrinar els nous requeriments que hauran d’afrontar els ciutadans en un futur proper? I quines competències els seran imprescindibles llavors? Al setembre començarem un nou curs, el tercer de pandèmia. És el moment de preguntar-nos què hem après en els darrers dos cursos i, més decisori, què han d’aprendre els nostres infants i joves per viure en la societat del demà.

Molt sovint, històricament, els sistemes educatius han anat per darrere els esdeveniments i transformacions socials, amb notables excepcions quan alguns pedagogs i moviments renovadors van rebel·lar-se, contra la tradició immobilista, i encetaren camins d’innovació pensant a dotar els joves que atenien a les escoles de més i millors recursos personals i socials. En els darrers anys, l’educació a casa nostra ha endegat debats transformadors en la manera d’ensenyar i aprendre, en la forma de treballar dels mestres, etc. Però els canvis en el com ensenyem o avaluem, o amb quins materials tecnològics o no ho fem, etc., sempre hauria de venir després d’interrogar-nos quin tipus de persona eduquem. Ara s’imposa que ens ho tornem a preguntar. I una vegada haguem definit, amb consens social, el tipus de persona i els valors que volem que assoleixin (grau de civisme, d’autoresponsabilitat i de compromís comunitari), llavors serà el moment de plantejar-nos quins aprenentatges i comportaments caldrà incentivar a les escoles per assolir el tipus de persona que haurem convingut. Tocarà, llavors, replantejar-nos a fons el currículum escolar i escollir aquells aprenentatges, també els axiològics, que facin possible transitar des d’una societat que la pandèmia ha sacsejat profundament, fins a la que s’albira, en què les prioritats socials i les de convivència hauran d’assentar-se a partir d’una gran fortalesa interior i, també, d’una sòlida capacitat per a corresponsabilitzar-se en el bé comú (la salut, la inclusió, la preservació del medi, el valor del coneixement i la ciència, la cooperació i la solidaritat...).

Abans i després de l’inici de curs aquesta reflexió hauria de ser una prioritat de tota la comunitat educativa en sentit ampli. Hem fet durant aquests anys múltiples debats, jornades, pactes educatius... Ara no farem res? No n’hi ha prou amb posar més ordinadors o més professionals digitals, sinó que cal repensar a fons els nostres objectius per a saber vers quin món ens encaminem i, per tant, quin servei educatiu hem d’oferir al nostre alumnat. Al darrere sempre hi ha la mateixa pregunta: què ha de fer l’escola i al servei de què o de qui ha de romandre? Segons el que responguem, així haurem d’actuar ara.