Coses d'un mes de juliol mític

Un regidor socialista apuntava al seu Facebook, després de la victòria de la Roja a les semifinals del Mundial: “Rabia, a algunos les da rabia”. Després de rebre un ganxo de comentaris, precisava que estava cansat que es barregés esport i política. Per sort, ell no ho va fer, i no se li va ocórrer anar a cap manifestació durant el mes de juliol. Un juliol elevat a la categoria de mític per la tronadeta mitologia espanyolista a causa dels notables èxits esportius que han tingut. La combinació, en el temps, de la gran manifestació independentista i de les celebracions del triomf d'Espanya en el mundial han portat alguns al límit del col·lapse. Alguns han pensat que una cosa –la segona– entelava l'altra.

Ja n'hi ha prou d'engrandir debades la martirologia catalana, el lament perpetu i quina mala sort que tenim. No calen rebequeries davant les cabòries del regidor o davant les alegries viscerals al carrer. Ni cal fer com si no existís ni cal agafar-hi un mal de ventre. Això no és cap discurs de la Catalunya real. L'una i l'altra hi són. Com també hi és una manifestació de més d'un milió de persones. Ara bé, xifres a banda, el valor d'una mobilització no és comparable a uns bots eufòrics al carrer que, com a tals, no tenen ideari ni voluntat de construir res. I a partir d'aquí, comencem a parlar i treballar i fora punyetes i fora estar mirant constantment i obsessiva el melic d'un Estat pendent d'una transició democràtica. Prou de mirar el seu melic i prou de foradar-nos el nostre.

Tot plegat ha ajudat a clarificar encara més un cert panorama mental col·lectiu que no hi entén de fastos troglodítics d'història común o altres invents similars: aquest juliol remogut, amb estocada final inclosa, demostra i confirma que per moltes envestides a l'Estatut que facin, aquell no és ni l'imaginari, ni el món ni la consciència de molts de nosaltres. Potser no és gran cosa, però aporta una certa tranquil·litat. Facin l'exercici.