‘Call me by your name’

James Ivory és nord-americà, però, havent adaptat tantes novel·les a Anglaterra, exemplifica l’academicisme cinematogràfic anglès, cosa que ha dut a bescantar-lo per certes tendències crítiques. Jo mateixa m’he avorrit amb la pulcra cal·ligrafia del seu cinema, però desitjo que el meu text publicat ahir traspuï que Una habitació amb vistes continua, ho confesso, encisant-me: deu tocar-me una tecla íntima d’aquelles que costen d’explicar (si no és que el pudor ho impedeix) i que a la vegada s’entenen perquè cadascú té les pròpies. En canvi, no recordo amb emoció Call me by your name, un film que, em consta, té uns efectes commovedors i al qual he arribat perquè Ivory n’és l’autor del guió, que adapta una novel·la d’André Aciman. Amb el guió per al film de Luca Guadagnino, Ivory, el 2018 amb 89 anys, va guanyar el seu primer Oscar, que li han negat com a director. Va recollir-lo duent una camisa estampada amb una imatge malenconiosa de Timothée Chamalet encarnant Elio, l’adolescent que, durant un estiu en un lloc innominat del nord d’Itàlia, viu el primer amor amb un jove doctorand nord-americà en arqueologia tutoritzat pel seu pare. Guadagnino, amb un estil pretesament modern diferent a Ivory, hi va pensar perquè va adaptar Maurice, una novel·la amagada d’E.M. Forster sobre una relació homoeròtica frustrada per convencions morals i classistes? L’estiu és del 83. El lloc innominat és Crema (d’on és originari Guadagnino) i el seu entorn a la Llombardia, on es trasllada la història que la novel·la ambienta a la Ligúria. Elio s’enamora d’Oliver amb la flaire d’un estiu amb fruites saboroses, com ara préssecs amb usos imprevistos, taules ben parades on fins les mosques semblen part d’un decorat idíl·lic, banys en rierols, recorreguts pels carrers estrets de pobles preciosos i pedalades en bicicleta per camps lluminosos. El plaer de l’instant, però, és evanescent i apareix la tristesa. Tanmateix, tot em sembla tan bonic i seductor que m’embafa com un elegant anunci perfumat. Demà continuarem a la Pianura Padana: Il giardino dei Finzi Contini (Vittorio de Sica, 1970)