Tots són Gary Oldman

La meva filla gran, amb setze anys, és una fan de Gary Oldman. Sí, sí..., Gary Oldman. Diu que se l’imagina prenent un gelat en qualsevol terrassa acompanyat del seu fidel gos i, també, sent un mafiós sàdic i sense pietat. En el seu inacabable currículum de pel·lícules, Gary Oldman ha passat per un munt d’experiències, submergint la presència de l’actor a favor del seu personatge: des de posar-se a la pell del protagonista de Dràcula a fer de policia a Batman, convertir-se en l’assassí de Kennedy a JFK, fer d’home llop a Harry Potter o de l’incansable treballador d’Ebenezer Scrooge a Conte de Nadal.

Això de posar-se a la pell dels altres és un exercici que tots hauríem de fer almenys un cop al dia. L’empatia no és precisament una qualitat que estigui d’oferta.

A casa, la polièdrica carrera de Gary Oldman és un giny que ens permet pensar, ni que sigui per un moment al dia, com deu ser la vida de la persona que ens ven el pa, la que se’ns cola a la cua de la peixateria, la que ens empeny al metro o ens insulta des del cotxe perquè no té un bon dia. I per superar el mal humor dels altres i sobreviure a un context que no és precisament engrescador amb un somriure als llavis ens imaginem que darrere de totes aquestes cares, en el fons, hi ha en Gary Oldman.