L’escriptora

Diu un dels fragments de Diaris (L’Avenç, 2018) de Katherine Mansfield (1888-1923) que la seva traductora Marta Pera Cucurell ha compartit a les xarxes: “No entenc per què, però la intel·ligència m’abandona quan provo de tocar de peus a terra. Estic la mar de bé, allà dalt, al cel. Puc pensar, fer i escriure meravelles; però quan provo de fer-les baixar, fracasso miserablement.” La citació m’ha fet buscar, en l’exemplar que he convertit en pentagrama, les línies del 13 de febrer del 1916: “Si tornés a Anglaterra sense un llibre acabat em donaria per vençuda; no seria realment una escriptora i no tindria dret a una taula a la meva habitació.” L’escriptora neozelandesa relata com ha situat la taula de cara a un racó des d’on pot veure les branques més altes de l’ametller i escoltar el soroll del mar. Ho ha embellit amb un gerro de geranis i aquest altar enfila Mansfield com si s’assegués a la branca d’un arbre. La lectura intermitent que faig d’aquest dietari de dotze anys, com una veu que m’acompanya, no com a caixa de ressonància, en un intent també de buscar una cambra pròpia, em remet als llocs consagrats a l’escriptura. Mai he pogut escriure en un cafè: una altra cosa és la redacció d’urgència, la crònica periodística que reclama un horari d’entrega o una feina a resoldre com contestar correus. La pressió del temps i la socialització s’imposa a l’ocell solitari que es vol enfilar a la branca. I té una mica d’exhibició. La tassa que es refreda al costat del portàtil, com a attrezzo d’una sèrie per a moderns. Perquè ni el pom de farigola, romaní i poniol que col·loco amorosament davant d’una finestra amb vista a oliveres, teulats i xemeneies, no dona dret a una cambra pròpia.