Sortida humiliant 20 anys després

Tenia part de raó el president Biden fa cinc setmanes, quan va afirmar que en la retirada de les tropes dels Estats Units de Kabul, que havia de concloure a finals d’agost, no hi hauria imatges de gent amuntegant-se al terrat de l’ambaixada, intentant pujar a un helicòpter com a Saigon. Assegurava que la retirada seria ordenada i es transferiria la seguretat a l’exèrcit afganès, que havia estat armat i entrenat. Efectivament, la imatge de la retirada no ha estat la dels terrats, sinó la del caos a l’aeroport de Kabul. A Saigon no es va produir la imatge de col·laboradors vietnamites penjant dels helicòpters en ple vol i morint. Ni la dels soldats disparant contra els civils per controlar l’ocupació de la massa, com ha passat a Kabul.

Amb els talibans amos de la ciutat i les ambaixades abandonades, a l’aeroport hi havia milers de persones desesperades. Avions comercials sense permís per enlairar-se i militars d’una vintena de països, entre els quals l’Estat espanyol, tot esperant a Dubai el vistiplau dels controladors dels Estats Units per volar fins a Kabul i tenir pista lliure per recollir els seus nacionals, així com els col·laboradors afganesos i les seves famílies que han tingut la sort de poder arribar a la terminal. Atesa la complexitat de la situació, la tasca es podria allargar dies. Caldrà veure si, quan els últims marines que protegeixen l’aeroport intenten marxar amb els últims helicòpters i avions, encara queda gent desesperada a les pistes i què faran quan vegin que els abandonen.

El Pentàgon va recomanar a Biden que replantegés l’acord de retirada signat per l’administració de Trump amb els talibans, perquè creia que el país es podria descontrolar en un any i mig. Ni la CIA ni el Pentàgon van preveure que l’enfonsament seria tan ràpid ni que la conquesta talibana abastaria tot el país, sense que hagi quedat ni una facció de l’exèrcit, ni una milícia local mantenint la bandera de l’Afganistan i les seves institucions en un parell de regions frontereres. Una vegada més, s’ha demostrat inviable construir una democràcia a cop de bombardejos i suborns, com ja va passar a l’Iraq.

La intel·ligència dels Estats Units fa dècades que va d’error en error. Que l’administració dels Estats Units negociés directament amb els talibans d’esquena al fràgil govern afganès va donar legitimitat als fanàtics insurgents i va debilitar encara més l’exèrcit i les institucions de Kabul. Poc abans de la caiguda del xa de l’Iran el 1979, la CIA no va preveure que el país estava a les portes d’un esclat revolucionari. Tampoc mesos després, l’assalt a l’ambaixada de Teheran amb la crisi dels ostatges. Quan el xa protegit per Washington Reza Pahlavi fugia de Teheran el gener del 1979, el seu avió va tenir dificultats per enlairar-se per la quantitat d’or i de diners que portava a la bodega. Un problema tècnic similar al que va tenir diumenge el president de l’Afganistan, Ashraf Ghani, en pujar a l’helicòpter amb què va abandonar el palau presidencial rumb cap a l’Uzbekistan. Errors d’intel·ligència gegantins com el que va tenir l’administració de Bush el 2003, que no va voler veure que si dissolia l’exèrcit i l’estat iraquià, provocaria el caos i una guerra civil. Potser després del fiasco de Kabul, es plantejaran les coses de marera diferent quan vulgui efectuar la retirada americana de l’Iraq.

El fet que l’enfonsament de l’Afganistan i la humiliant fugida a l’aeroport passin dies abans del vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre, que van justificar les invasions de l’Afganistan i l’Iraq, farà molt dolorosa aquesta commemoració als EUA i altres països que hi van enviar tropes, amb la pèrdua de milers de vides. També ingents quantitats de diners dedicades a fer un món més segur i donar oportunitats a les dones. Tant d’esforç i dolor no han servit de res.