Mandrosos de mena

És possible que recordin el testimoni d’una jove que recentment va sortir per TV3 en una peça informativa dedicada al reciclatge en què explicava que ella llançava la brossa a una paperera que tenia a tocar de casa perquè no sabia on eren els contenidors. I deixava clar que no estava disposada a fer cap esforç per localitzar-los. I es va quedar fresca com una rosa! L’anècdota em va portar directament al que passa al meu barri: hi ha dos grups de contenidors separats per uns 200 metres, com a màxim, però quan els que estan més cèntrics són plens a vessar, a pocs veïns se’ls acut recórrer la distància per deixar-hi les bosses als del costat, sinó que simplement les deixen a terra en el primer indret. Es mouen, per dir-ho d’alguna manera, per la llei del mínim esforç. La mateixa actitud que, segons alguns experts, regeix en una part de la població que encara no s’ha vacunat contra la Covid. El seu perfil no és pas el d’un negacionista, sinó el d’una persona mandrosa de mena a la qual se li ha de posar tot en safata. És gent que voldria els contenidors davant de casa i el punt de vacunació al replà del pis. I al pic de l’estiu, el fet de vacunar-se els suposa un dilema amb fer vacances, com si fossin incompatibles. Això, perquè poden triar. Ahir l’especialista en dades de Covid Gerard Giménez feia notar en una piulada: “No som conscients de la desigualtat en la repartició de les vacunes a nivell mundial. Aquí estem per sobre del 70% amb almenys una dosi. La mitjana mundial és del 32%. A la República Democràtica del Congo, un 0,09% (90 milions d’habitants).”