Confrontació

Han passat tres mesos de l’acord de Govern entre Esquerra i Junts. D’aquí tres mesos més s’haurà de produir la Reunió de Monitorització de l’Acord. Caldria que canviessin molt les coses, especialment fora del Govern, si no s’hi vol arribar amb les espases enlaire i donant un altre dels freqüents espectacles desmotivadors.

Hi ha un punt que caldria posar a l’ordre del dia de l’anomenada RMA: la revisió de l’acord pel que fa a la incompatibilitat entre negociació i confrontació; i pel que fa al calendari de dos anys de termini per a la negociació. Un termini que no he sabut trobar en cap destacat del document de 46 pàgines i que per altra banda els dirigents de Junts, amb el seguidisme posterior de la CUP, ja s’han saltat des del minut zero, negant cap viabilitat a la mesa de diàleg.

Aquests dos paràgrafs de l’acord indiquen la feblesa en les conviccions de tots plegats sobre quina ha de ser l’estratègia: “ERC aposta per seguir explorant al màxim la Taula de Diàleg, Negociació i Acord entre Catalunya i l’Estat, (...) per tal de construir una solució política i democràtica a un con?icte que és polític i democràtic i es compromet a no dilatar la taula innecessàriament. (...) Junts per Catalunya, assumeix donar una oportunitat a aquest espai per tal que esdevingui un punt real de Negociació. L’escepticisme i els dubtes de Junts per Catalunya sobre els resultats de la Taula de Diàleg, Negociació i Acord, no seran un impediment per treballar i participar lleialment en el procés de diàleg i negociació amb el govern espanyol”

Negociar és confrontar propostes, acarar-les, per tal d’intentar trobar un acord que sigui tan o tan poc satisfactori per ambdues parts. Si parlem de confrontació pacífica, la negociació n’és una constant. Per tant, posar terminis a una estratègia, la converteix en una tàctica de baixa volada destinada al fracàs. O potser és això el què es busca des de l’inici. Amb un nou atot en mans de l’Estat que ja compta amb la caducitat sense moure ni un dit.

Per altra banda és sorprenent que qui insisteix més en la confrontació ajorni a dos anys vista aquesta, sobre el paper. Segons l’IEC, confrontació és l’acció d’oposar-se dos adversaris per a mesurar llurs forces. I en un paràgraf de l’Acord es diu: “compartim la necessitat d’acumular forces, de superar les debilitats i consolidar les fortaleses”. Llavors em pregunto què s’està fent de veritat, transversal, que siguin propostes que, o bé arribin a la majoria de la població disposada a dur-les a terme en el marc de la construcció d’alternatives socioeconòmiques, o en el marc de la no cooperació; o bé a minories decidides disposades a ser la punta de llança d’autèntiques campanyes de desobediència civil. Perquè està molt clar que cal força i contrapoder per poder negociar amb èxit. I encara en cal més si hom creu que es pot tirar pel dret sense negociar.

Perquè si tota la força prevista ha de venir de proclames fetes des del Consell de la República, pendent de redefinició, anem arreglats. Proclames com: “Cal reprendre el procés allà on el vam deixar el 27 d’octubre del 2017 (ai!).... Les institucions han d’activar la declaració d’independència, i la societat s’ha de mobilitzar per defensar aquesta posició el temps que faci falta. Govern, Parlament i Ajuntaments han de desplegar els efectes de la declaració d’independència i s’han de constituir en institucions provisionals de la república. ......Aquest objectiu és possible si (condicional) es multiplica l’experiència de l’1 d’octubre, i es provoca un veritable Desbordament Democràtic, massiu i sostingut en el temps, que esdevingui insostenible per a l’Estat”.

No sé de quina manera es treballa per organitzar aquest desbordament que necessita l’acumulació de forces i trobar objectius parcials assolibles i compartibles amb el màxim de gent, quan el que predomina entre qui defensa verbalment la insurrecció no fa més que expulsar de la lluita a qui no combrega amb totes les prioritats de l’autoanomenada avantguarda. Si no sabem trobar les contradiccions a l’edifici de l’enemic i en canvi ens dediquem a eixamplar les esquerdes entre possibles aliats l’única confrontació serà entre perdedors i l’únic desbordament serà l’autoritari.