De set en set
Vint d’agost
Hola, iaia, avui faries cent anys si el setembre passat no haguessis decidit que ja en tenies prou, que noranta-nou primaveres eren suficients per no allargar-ho més. Avui ens hauríem mudat i hauríem anat a dinar a fora. M’hauries fet aquells petons de galta suau i m’hauries dit que no em posés faldilles tan curtes. Avui t’hauria regalat un braçalet amb una pedra turquesa o una rebeca de llana prima. O un ram de flors espaterrant, acolorit, perfumat. Però ja saps que no m’agraden les flors, perquè es moren. Durant el dinar, que avui hauria estat festa grossa, ens hauries tornat a acollonar: “Ja sabeu que aquest any és l’últim que celebrem el meu aniversari?”, com deies cada vint d’agost des que en vas fer vuitanta. A les postres, i després del pastís, les espelmes i el cava, hauries tret el mirallet de la bossa i t’hauries repassat els llavis. Eres una dona preciosa, presumida i molt teva, iaia. En tots els sentits. Has de saber que hi ha dies que se me’n va la pinça i encara et truco al fix. I si no me l’agafes, penso que deus haver sortit al pati a regar els geranis, m’espero una estona i torno a trucar. Després ploro i em sento molt imbècil perquè prenc consciència que no hi ets, que els geranis m’importen una merda i que fa més d’un any que tot són pèrdues. Però he deixat de rosegar-me les ungles, m’ho vas demanar, em deies que feia lleig. Avui és el primer vint d’agost que no veuré els teus ulls de gata i el teu somriure murri. Passaré el dia escoltant música de la teva època i t’imaginaré com la noia de la piga que entrava al casino i es convertia en l’estrella del ball.