Les llàgrimes de l’alcaldessa

A un representant polític d’avui dia se li pressuposa pell gruixuda o esquena ampla, que són dues maneres de dir la mateixa cosa: en democràcia mai no es farà res al gust de tothom, com ha de ser i només faltaria. Una mica passa com amb els articulistes d’opinió, com és el cas d’un servidor, que no pretenem despertar un aplaudiment unànime i uníson, sinó que donem per descomptada la desavinença i la crítica. De polítics, a més, n’hi ha que estan avesats a actuar amb contundència i astúcia vers els adversaris, amb pocs miraments. D’aquests encara se n’espera un grau més de desvergonyiment, fins i tot cinisme, entenent que es prenen aquestes batalles com un duel d’esgrima que ni mata ni és res personal. Per tot això va sobtar tant que l’alcaldessa Colau es posés a plorar durant el pregó de la festa major de Gràcia mentre rebia una sonora xiulada del públic. Tenint en compte que abans d’ocupar el càrrec, amb tot el dret del món, ella mateixa havia escarnit vestida de superheroïna la regidora Imma Mayol sense que aquesta vessés ni una sola llàgrima i aguantés el xàfec amb un elegant somriure. I afegint-hi que va ser capaç de participar en una maniobra de caire espanyolista orquestrada per Manuel Valls per evitar l’arribada a l’alcaldia de l’independentista Maragall, que havia guanyat les eleccions, podríem pensar que li importarien un rave les reaccions del públic del pregó de Jordi Cuixart, que no és del seu tarannà. Al cap i a la fi, prou que va agafar la vara amb joia el dia que es va avenir a participar de la confabulació: aleshores no plorava pas pensant en els decebuts. Altra cosa és si era més intel·ligent oferir-li l’oportunitat de posar-se a somicar o optar per la silenciosa indiferència. Això va a gustos, però el que no denota gaire lucidesa és esperar que Cuixart s’abonés a l’escridassada com alguns reclamen a Twitter.