Llàgrimes

Plora en Messi i plora la Colau i ploren les dones afganeses que veuen venir la tamborinada. La llàgrima ha estat la notícia dels darrers dies... Fa un temps se solia dir que, sobretot en política, ja s’ha de venir plorat de casa. La contenció lacrimal havia estat vista com un valor positiu en la vida pública. A Anglaterra, saber contenir les emocions es considerava un tret identitari, un gest patriòtic. Per això la reina d’Anglaterra i la seva família van quedar tan descol·locats el dia que els seus súbdits van enfollir d’emoció i es van posar a plorar pels carrers com beneïts quan es van assabentar de la mort de Lady Di. A palau, no se’n sabien avenir. El llavors recent primer ministre, un jove Tony Blair, va haver de suplicar a la monarca un detall emotiu davant la dimensió que agafava aquella onada de desconsol col·lectiu. Amb penes i treballs la va aconseguir convèncer. Dies més tard, la reina es va resignar a perdre el capteniment i va fer una al·locució televisiva –sense llàgrimes–, però expressant un cert sentimentalisme davant la mort de la mare dels seus nets. La cosa de mostrar les emocions en públic ha anat guanyant terreny en els darrers anys. En la vida pública tenir la llàgrima fàcil és un valor en alça i un polític poc ploraner ja no va enlloc. El món dels reality shows han guanyat la partida i les glàndules lacrimals estan desfermades. Als anys setanta, a un candidat demòcrata se li va escapar una llagrimeta defensant la seva família dels atacs de la premsa: això li va costar la nominació. En canvi, durant la seva presidència, el també demòcrata Obama va quedar la mar de bé les cinc vegades que va plorar en públic. Ve-t’ho aquí. Ara la llàgrima ha esdevingut rutina política. Potser és bona cosa. Sempre va bé –com es canta al Salve Regina– que ens recordin que vivim exactament, irremeiablement, “In hac lacrimarum valle”.