Taula de diàleg

La revista Sàpiens explica amb tota claredat, com també ho ha fet tota la historiografia catalana i no catalana, que els carolingis, els d’en Guifré el Pilós, van estendre els seus comtats des del 785, a Girona, Osona, fins a Barcelona el 815, en una ratlla quasi horitzontal que agafava tot el que n’hem anomenat la “Catalunya Vella”. El nom dels comtats fundats pels carolingis són: Girona, la Cerdanya, Urgell, Osona, Barcelona, Berga, topònims que hem conservat per a les nostres comarques. A més dels robats, Conflent, el Vallespir, Perpinyà. I Besalú, Empúries, Peralada. La majoria d’ells són topònims de les nostres comarques. Aquí, la primera sorpresa. Ara, cap sorpresa: els carolingis van considerar seus els comtats catalans. Fins que…

El comte de Barcelona Borrell II, l’any 985, diu adeu als carolingis i actua com a Estat independent. No paga els feus ni ret homenatge als emperadors carolingis. La causa: Al Mansur fa una ràtzia a Barcelona, el comte demana ajut als carolingis, i el rei no l’ajuda. Borrell II decideix trencar relacions amb l’imperi i sempre més funciona com a potestas dels comtats catalans. I, a cap edat, es converteix en comte de Barcelona, Girona i Osona. Encunya moneda pròpia amb la seva esfinx.

La nostra Història s’ha explicat sempre així: els comtats catalans passen a ser independents dels francs. Comtats, aviat anomenats Catalunya, com consta en pergamins del 1100 a diversos arxius de l’època, amb Lleida (1149) i Tarragona inserides al casal de Barcelona. A finals del XII, doncs, Catalunya està territorialment formada amb els comtats procedents de tota una història que l’ha separada, definitivament, del món dels regnes de taifes i dels carolingis o francs.

Semblaria que aquí cal posar-hi un punt final, que podria allargar-se fins aquell 1714 de l’ànima. Però... els francs no s’aturen. Reclamen, sempre més, els comtats catalans. Diríem que aquest fet ha de ser nefast. No ho serà. Amb el temps sorgirà un tractat, després d’una taula de diàleg, amb uns quants cops de sabre previs. Per què? El Principat, des de l’inici del mil·lenni, va incorporar territoris a manera de feus catalans. Territoris estesos amb Tolosa seguint part del Llenguadoc, malgrat que la major part d’aquests comtats eren independents dels francs. Hi ha una relació correcta, amb els senyorius del nord, especialment amb Ramon VI, comte de Tolosa, veritable representant dels comtes catalans.

La relació s’ intensifica als 1200, quan arriba d’orient una religió anomenada catarisme o “dels bons homes”. Aquest poble és acceptat per tots els territoris del Llenguadoc. També pels feus catalans. Però Lluís de França organitza, amb el papa Innocenci III, una guerra a mort, que anomenen “croada”. Seguint les rutes de Lió i de Valença, Simon de Montfort capitaneja, amb la pobrissalla que arreplega pels camins, un atac directe al Llenguadoc i als pobles dels feus pertanyents al Principat. El conflicte té moments que encara són recordats, com l’incendi de Besiers i la crema dels càtars refugiats al capdamunt de Montsegur.

Just al bell mig del segle XIII, el 1240, ja hi ha un fort acarament dels francs, aquells fills de Carlemany, i els comtes catalans. Però..., i ara ve la gran sorpresa..., els francs, que volen els feus catalans i, de passada, els antics comtats catalans, i els catalans, que no volen deixar els feus occitans, arribaran a un acord:

1. Jaume I cedeix els feus, decisió mal vista per molts historiadors, que hi interpreten el trencament d’un probable Estat catalano-occità.

2. El rei francès renuncia a tots els drets sobre els comtats catalans, que teòricament pogués tenir, com a descendent de Carlemany. El tractat té un nom que sona bé: tractat de Corbeil. Què decideix aquest tractat?

- La propietat del rei Lluís de França de tots els feus catalans i el Llenguadoc

- La independència de Catalunya.

Era el 1258. Es va signar!