Abans de l’aeroport

Tenim un autogovern tan minso, tan erosionat, tan de fireta, que ni tan sols els debats els triem nosaltres, sinó que ens venen imposats des de Madrid. Un dia els del club BOE decideixen que ampliar l’aeroport de Barcelona els aniria molt bé per millorar el compte de resultats, i d’un dia per l’altre el tema passa a ocupar portades, tertúlies, declaracions, debats i columnes d’opinió com aquesta. La inversió pren la forma d’una extorsió quan es planteja com un contracte d’adhesió: “No pots rebutjar una inversió directa al territori de 1.700 milions.” “No pots renunciar a un aeroport de primera categoria.”

Convé recordar, però, que l’únic aeroport que pertany a Catalunya és el d’Alguaire. Els del Prat, Girona i Reus són propietats d’Aena, empresa en què l’Estat espanyol ostenta la majoria accionarial. En realitat, l’Estat proposa invertir en una empresa seva, no de Catalunya. Siguin 1.700 milions o 17.000, la realitat és que la gestió dels aeroports catalans continua i continuarà centralitzada en una empresa estatal espanyola amb una visió centralista del sistema aeroportuari, en què totes les instal·lacions estan destinades a alimentar el hub intercontinental de Barajas. Si en els darrers anys Barcelona ha recuperat alguns vols intercontinentals, és per canvis en la normativa europea i internacional, no pas per voluntat d’Aena d’afavorir el Prat.

Quan els vols de baix cost van irrompre amb força, els aeroports de Girona i Reus van gaudir d’una època daurada, amb desenes de connexions de curt recorregut a tots els racons d’Europa. Quan Barajas va estar a punt, Aena va transformar el Prat en un aeroport de baix cost i va oferir tarifes competitives per tal que les companyies bescanviessin Girona i Reus amb el Prat, que al seu torn alimenta Barajas amb passatgers de vols intercontinentals.

Si Catalunya fos un país normal, el Prat seria un aeroport de vols de llarg recorregut, i Girona, Reus i Alguaire serien aeroports de baix cost i curt rang, que alimentarien de passatgers el Prat. Per això quan viatgem amb baix cost a París, Frankfurt o Londres, per exemple, no volem mai als aeroports principals, sinó a instal·lacions més petites situades en ocasions a més distància de la que separa Girona, Reus o Alguaire de Barcelona. Catalunya podria disposar d’una xarxa aeroportuària d’un gran aeroport i tres aeroports satèl·lits operant de forma coordinada.

D’altra banda, la pregunta de fons és per què les inversions d’aquest tipus venen imposades des de Madrid. Qui sap millor quines són les prioritats d’inversió a Catalunya? El govern de l’Estat o el govern de Catalunya? Si Espanya és l’estat més descentralitzat del món, no seria més sensat deixar que la Generalitat decidís el destí de les inversions en funció de les urgències i necessitats?

De veritat que la prioritat de Catalunya és que l’aeroport de Barcelona arribi als 10 milions de passatgers? Mantindrem buides o a mig gas les instal·lacions de Girona, Reus i Alguaire? Segurament té tot el sentit del món vist des de Madrid, però no en té cap vist des de Catalunya.

No sembla molt més urgent i necessari invertir en rodalies, que maltracta diàriament milers de persones? Els trens massificats o els que triguen avui més que fa un segle a fer la mateixa ruta, no haurien de rebre abans que l’aeroport els 1.700 milions de l’Estat? Volem atraure empreses internacionals amb un gran aeroport, però si s’instal·len a Catalunya, els seus treballadors hauran de fer servir una xarxa ferroviària del tercer món?

Si ens preocupa l’aeroport (hauríem de dir els aeroports, en plural), concentrem els esforços a aconseguir-ne la gestió, com la immensa majoria dels aeroports del món, que són gestionats a escala local. Si el que calen són inversions, en comptes de pidolar o haver de dir “sí, bwana” quan l’amo decideix gastar uns cèntims en Catalunya, el que s’ha de reclamar és la gestió dels seus impostos i decidir quines són les prioritats d’inversió.