El voraviu
Ni aeroport ni Jocs
El doctor Donaire troba que són propostes d’un model turístic acabat
Llegeixin, si no ho han fet, que Marc Salgas publicava ahir amb el doctor José Antonio Donaire. “Anem cap a un nou model de turisme i ens hi hem d’adaptar ràpidament.” Crida especialment l’atenció com una autoritat en la matèria qualifica dues de les grans apostes del puixant imperi de la gestió de les coses que importen a la gent, l’ampliació de l’aeroport i els Jocs. Ni l’una ni l’altra. Són models obsolets, van contra les directrius europees de sostenibilitat i medi ambient i contra el futur. L’ampliació arriba quaranta anys tard i els grans esdeveniments com els Jocs en fa trenta que no funcionen. Els defensors del ciment argumentaran allò de sempre de la il·luminació dels teòrics, que si fos pels professors no es faria mai res; però algunes de les dades en què fonamenta la seva posició es fan abraçar. Després de Barcelona 92, “Jocs rere Jocs, el balanç que es fa, tant en termes econòmics de recuperació d’inversions com de prestigi de marca, dona una imatge buida i plana.” I a més, d’aquí a quaranta anys el canvi climàtic ens haurà deixat sense neu i, per tant, sense turisme de neu. L’ampliació de l’aeroport també és una croada contra el món, que opta per la sostenibilitat. “Un vol contamina entre vuit i vint vegades més per passatger que el tren.” El querosè s’encarirà cinc vegades el preu actual, els vols intercontinentals cauran i no hi haurà passatgers per a l’ampliació. No els recorda res, això?
