Gerry

No sé si Gerry transcorre precisament a l’estiu, perquè al desert sempre hi pot fer calor, però tant la temperatura com el moment de vacances dels dos protagonistes humans (n’hi ha un altre que potser encara ho és més: el paisatge que els engoleix) em donen el pretext per parlar d’aquesta pel·lícula amb la qual, el 2002, Gus van Sant va voler-se retrobar com a cineasta després de perdre’s amb els seus treballs al servei de la indústria de Hollywood, com ara amb l’aleshores recent Finding Forrester. Retrobar-s’hi exercint una llibertat radical que fa que potser el mateix cinema arribi a ser el protagonista absolut: la seva capacitat, a partir d’un argument mínim i a través dels moviments de càmera, de crear una bellesa que va fent-se inquietant mentre ens sentim immersos dins de la temporalitat del film, però a la vegada lliures per viure la pròpia experiència amb com hi passa el temps: s’ha parlat de la influència de Béla Tarr, però Van Sant admira Chantal Akerman.

L’argument mínim és el de dos joves (que s’anomenen Gerry un a l’altre i en els quals interpretats per Matt Damon i Cassey Aflfeck, s’hi ha vist una mena de rèplica dels rodamons beckettians Vladimir i Estragon) que es perden a Death Valley quan es disposaven a passar uns dies amb uns amics en una casa. Ho fan per inconsciència, imprudència i potser una certa supèrbia: ni tan sols pensen que es puguin perdre. Un atzar fatal, que es presenta en prendre un camí equivocat, els condemna a vagar pel desert, donant-hi voltes, exhaurint els recursos per sobreviure. Aquestes figures erràtiques no deixen de representar la humanitat, susceptible a equivocar-se, a perdre’s, a reduir-se a l’instint de supervivència. Però cadascú pot trobar-hi la pròpia identificació amb els personatges i situacions que s’hi presenten. En veure-la i en recordar-la, sempre hi ha una cosa que m’angoixa. El Gerry de Cassey Affleck perd el seu jersei. Un descuit, una manca de previsió que, en no poder-se cobrir, fa que es cremi i no sobrevisqui. Jo soc com aquest Gerry. Canviarem d’aires. Demà: Leto (Kiril Serebrennikov, 2018).