L’anhel d’un altre món

Subsisteix l’anhel d’un altre món. El ciutadà se sent afligit per la multiplicació de notícies que narren el drama del món. Aquest degoteig constant de quadres esperpèntics el saturen mentalment i emocionalment. Hom es pregunta quanta globalització podrà resistir o, dit d’una altra manera, quanta transparència informativa podrà digerir. Sent la temptació de fuga, d’escapar-se a una esfera imaginària i oblidar-se de la realitat, perquè percep que aquesta és massa pètria per transformar-la. Subverteix el vertader sentit de l’espiritualitat oriental i la transforma en un mecanisme de fuga mundi, en un itinerari la fi del qual és la indifferentia mundi, és a dir, assolir una passivitat enfront del que hi ha, justament en el contrari del que significa l’espiritualitat en essència.

L’acceleració del ritme informatiu és de tal magnitud que quan encara no es pot representar les conseqüències del drama presentat en breus minuts, es veu palplantat enfront d’una altra tragèdia. Passa d’una pantalla a l’altra, transita d’un mar digital a un altre i, en tots, s’enfronta a vents i tempestes. Malgrat tot, subsisteix, en el més profund del seu cor, l’anhel d’un altre món. Es diu a si mateix que un altre món és possible, però li manca la voluntat de fer-lo realitat. Se sent sol i desemparat, atrapat pels seus interessos individuals.

Un altre món és possible i, a més, és absolutament necessari –es persuadeix a si mateix–, però se sent impotent, incapaç de donar via a la revolució global que requereix el moment present, a la transformació substantiva de les formes de produir i de consumir. L’anhel persisteix, però sent que li falta la força de voluntat, la capacitat per persuadir els altres i de formar una comunitat de transformació en sentit sòlid. Voldria un món pacificat, just i equitatiu; una esfera fraternal on la diferència no fos perseguida, humiliada i discriminada. Anhela un món civilitzat, educat i culte on les tensions i els conflictes es puguin resoldre a través de la paraula, de l’ús de la raó comunicativa. Anhela un món sense classisme, sense violència, sense despotisme, sense abusos i sense por al desastre ecològic que s’esdevindrà. Desitja poder lliurar un món d’aquestes característiques a les generacions futures, però tem que el món que els llegarà sigui més caòtic, més conflictiu i més injust que el que ell rebé dels seus pares.

Aquest anhel d’un altre món no es converteix en força utòpica, en energia alliberadora, ni en font de disrupció social. El ciutadà comú tem perdre el poc que té, sent aversió a qualsevol utopia social i política, perquè sap, per raons històriques, com les més belles utopies socials, econòmiques i polítiques es transformen fàcilment en fàbriques de mort i de destrucció. Hi ha una joventut que espera un somni èpic, que posseeix la força i la capacitat per lliurar la seva vida a un fi noble. L’absència de relat la condemna a la repetició d’una vida que no sadolla la set que, en ella, batega. També en ells i en els adults subsisteix l’anhel d’un altre món. Els joves posseeixen la força per lliurar el millor de si mateixos, per donar a llum aquesta nova realitat, però els cal intuir que aquest lliurament és viable, els cal la complicitat dels adults, els cal creure que aquesta lluita no és estèril, ni està condemnada al fracàs.

Els adults no estem legitimats per avortar aquest somni, per anihilar aquesta esperança. No poden intoxicar les generacions del futur amb el nostre ressentiment, amb el nostre cinisme. Estan cridats a narrar un relat que tingui sentit, a escriure un somni diürn que pugui entusiasmar les generacions futures. Un altre món és possible si l’experiència del passat que aporten els adults s’uneix a la força i a la indignació dels joves, als seus autèntics desigs de canviar aquest món i de donar a llum una realitat distinta. Aquest anhel és una font d’esperança, fins i tot en un món tan volàtil com el nostre.