La corresponsal

La corresponsal em recorda Michelle Pfeiffer. Deu ser perquè en la crònica de més de vuit minuts amb què explicava al món la caiguda de Kabul vaig pensar en una pel·lícula de reporters mediocre en què la Pfeiffer informa en directe del motí en una presó. Davant la pressió del moment, la Pfeiffer rep indicacions des de la redacció de la tele local on Robert Redford, examant i Pigmalió, fa allò que fan tots els homes quan tenen al davant una dona tan insegura com brillant. En canvi, a la corresponsal de la CNN no li tremola la veu, envoltada de talibans, i sona amb una professionalitat admirable. La cara de Clarissa Ward, la corresponsal, emmarcada i lluminosa, sobresurt de la negror que li cobreix el cos, una vestimenta mortal per a les afganeses que, a diferència d’ella, no són a Doha, evacuades pels nord-americans. Estudiava el seu últim any de literatura comparada a Yale quan va succeir l’11-S. Es veu que tenia vocació d’actriu, però en veure caure les Torres Bessones va sentir una altra crida. I vint anys després és a l’Afganistan narrant la història mentre ho veiem com si fos un episodi de Homeland. Clarissa Ward, Christiane Amanpour, Oriana Fallaci, afegim-hi les de casa, Mayte Carrasco, Mònica Bernabé, i les pioneres com Carmen Sarmiento, que fa poc recordava que als vuitanta ella era a Peshawar parlant de refugiats afganesos. Perquè el món no ha canviat tant, és igual de perillós, tampoc la manera com la corresponsal ens l’explica, però sí la manera com descodifiquem el que hi passa. Els mitjans hi han contribuït, perquè els interessa l’espectacle de la guerra, la que dona diners, la que ens explica Michelle Pfeiffer des de Kabul.