Dues senyores
No vull sostraure al meu petit homenatge cap de les dues dones en les quals penso i que han mort recentment
Tinc el cor dividit i no vull sostraure al meu petit homenatge cap de les dues dones en les quals penso i que han mort recentment, superats els noranta anys. Es tracta de les gironines Maria de Palol i Conxita Pujadas. La senyora Maria, com li dèiem tots, filla del poeta Miquel de Palol, la vaig descobrir a través dels Premis Literaris de Girona i de les edicions de les obres del seu pare portades a cap per la Fundació Valvi. Tenia una gran classe i un tracte exquisit. Portava a la sang la catalanitat i la cultura. Li vaig sentir recitar de memòria, en un parell d’ocasions, la poesia del seu pare “Salve” amb una declamació única.
La darrera vegada, el 21 de setembre del 2017, a l’acte de lliurament del premi Miquel de Palol celebrat a l’Auditori de Girona. A l’acabament, després de pronunciar la frase final “Dir a l’aire «Catalunya»! I respondre’ns «Llibertat»!”, l’alcaldessa Madrenas i jo mateix, que estava al seu costat com a president de la Fundació Bertrana, envaïts per l’emoció, ens vam aixecar com emportats per un ressort màgic i tot el públic va fer el mateix. Maria de Palol va quedar impressionada –m’ho comentava després– de veure tot l’auditori dempeus, ovacionant-la. És la imatge triomfant d’ella que em vull quedar.
El cas de la Conxita Pujadas és diferent. La vaig conèixer com a concessionària del bar de la nova Escola Normal del carrer d’Emili Grahit a partir del 1965. El tracte amb els alumnes que el freqüentàvem anava més enllà del servei. La Conxita era entrega, simpatia, comprensió, ajuda, delicadesa, i guardava secrets, si calia. Havia regentat abans el bar del GEiEG, i amb posterioritat també va tenir el de la Facultat d’Econòmiques de la UdG. El seu marit, l’Emili Girbal, i el seu fill, l’Arseni, eren puntals de la Polifònica de Girona i també del grup d’havaneres Terra Endins. Quan per WhatsApp vaig comentar amb altres companys de magisteri la seva mort, em van arribar a l’acte una pila de respostes totes plenes d’afecte. Una deia: “Era un encant.”
No vaig saber a temps els horaris de les exèquies respectives, ni de la Maria ni de la Conxita, però des d’aquesta columna els envio el més entranyable dels adeus. Ambdues formen part de les meves vivències més sentides, de joventut, o de maduresa.
