De set en set
Peatge i peatges
Tot esperant un desplegament del sistema ferroviari, que un segle llarg després manté incomunicat en transport públic bona part del país, i el reforç de les rodalies, l’esperada fi de la concessió de les autopistes precipita l’antic debat del seu finançament. Pressupostos generals o manteniment d’algun tipus de peatge? De totes dues maneres, els ciutadans acabarem pagant per un dret bàsic, el de la mobilitat. Les autopistes es van pagar amb els nostres impostos i fa molts anys que estan amortitzades: fins a 157 cops, per a únic goig de les concessionàries.
Pagar sols si es fan servir és doblement qüestionable. El mateix raonament pervers donaria dret a la insubmissió fiscal als qui no tenen fills respecte al sistema educatiu, vulnerant el dret a l’educació universal. Dret del qual deriva un servei. No a l’inrevés. Encara és menys acceptable seguir pagant quan no hi ha alternatives. Autopistes com l’AP-2 i el tram ebrenc de l’AP-7 no tenen alternativa de mobilitat ferroviària real. Ni tampoc viària: l’N-240 i l’N-340 hi van paral·leles, però estan sobrecarregades i amb punts negres d’accidentalitat mortal. Les plataformes ciutadanes porten anys treballant per la fi d’uns peatges injustos territorialment, que han condicionat el desenvolupament i contribuït al despoblament. Com a resultat, fa cinc anys, i en el cas de l’AP-2, tots els partits excepte el PP i Cs van aprovar l’alliberament del peatge al Parlament i al Congrés. És hora que l’Estat traspassi el servei a la Generalitat i que territoris i ciutadans puguin exercir el dret a la mobilitat. Pública, també.