Les coses dels que se’n van

Quan has de marxar, què t’emportes? Dins la maleta, un refugiat sirià va ficar-hi el seu fill de mesos, adormit amb el pitet encara posat, i el fotògraf Omar Sanadiki el va retratar així, traient el cap i les manetes per la cremallera, en una de les imatges que es podran veure a partir d’aquest cap de setmana al Visa de Perpinyà. És un pes d’una gravetat molt superior a la de les mantes i els matalassos que traginen la gran massa de fugitius que van establir l’imaginari universal de l’èxode amb la desbandada republicana. Empaquetar el fill potser només és el darrer estadi de la mateixa desesperació. En la selecció d’escrits d’aquella derrota que Joaquim Nadal ha reunit a Girona, 1939: porta de l’exili (L’Avenç), la majoria de testimonis parlen de maletes, moltes, i farcells i caixes i algun “mundo petit”, però també d’arxivadors, màquines d’escriure, cadires, rodes de carro, i els que en tenien, les vaques, les cabres, les gallines. Alguns soldats continuaven aferrats a l’arma reglamentària, encara que ja no els quedés ni una bala, com el xicot que Teresa Pàmies va trobar plorant a les ribes del Ter, sacsejant amb ràbia el seu fusell inútil. Carles Riba no es va voler separar ni un moment, ni tan sols sota la intensa pluja que queia el dia que va passar la ratlla, de les seves tres capses de cartró plenes de llibres. En canvi, Antoni Rovira i Virgili es va desprendre amb agraïment del gros cigar que havia portat del seu viatge a Rússia per oferir-lo al conserge que li havia acomodat dos bancs del saló de sessions de l’ajuntament perquè hi passés la nit. Girona era un formiguer de desesperats. Xavier Benguerel la mirarà per última vegada, mentre es dirigeix a can Pol de Montfullà, i dirà que era com si es trenqués un mirall, sobretot “com si es trenqués per dins”. Rafael Tasis parlarà d’un “pànic tísic”, i Francesc Trabal, del fred terrible que feia en aquella ciutat que “semblava que s’acabés de morir”. Enmig del desgavell, només procura un cert consol la ració de llenties o farro, i les sardines i la llet condensada que els serveixen als menjadors socials, encara que alguns, amb més sort, trobaran taula en algun restaurant. Els privilegis, en una tal situació, et claven una punyalada moral. Però fins i tot els més afortunats no feien altra cosa que esmicolar esperances, com Sebastià Ribes, l’amic de Benguerel: “Sempre tenia alguna cosa a les mans: l’examinava, la desfeia...”