El voraviu
Pere Pare Madrenys
El seu és un bagatge en què vàrem estintolar bastiments d’aquest projecte
A en Madrenys (nascut a Sils el 1932 i mort dilluns a Girona) l’anomenava indistintament Pere Madrenys i Pare Madrenys. No em va preguntar mai per què i ara és l’hora que em revinc que em sortia natural i que mai fins avui m’havia aturat a pensar-hi. Era un “pare” de capellà, és clar, perquè, bo i secularitzat i casat amb la seva estimada Montserrat, en Madrenys sempre va mantenir la traça, els dots i els aires dels mossens. Però era molt més que això, aquell dir-li “pare”. Era un “pare” de pare, de pare paràs, de pare professional, de mestre de l’ofici (el de periodista, compte!) que hem compartit amb devoció. En aquella redacció (Madrenys va ser a El Punt del 1985 al 1997) només ell, en Pep Collelldemont i en Jaume Fabre tenien bagatge, ofici i altres experiències professionals que la d’El Punt. La colla de destralers que érem la majoria dels redactors, vinguts de la universitat o de corresponsalies i revistes locals, hem estintolat en ells bastiments bàsics del projecte Punt Diari, després El Punt i ara El Punt Avui. D’en Pere Pare Madrenys em fascina una anècdota de quan era columnista d’El Correo. Un dia va rebre un taló “anònim”perquè deixés de parlar en contra d’una urbanització. L’endemà de rebre’l ja ho denunciava a la columna sense encomanar-se a Déu ni al diable. “I del taló què en vas fer, Pere?” “Que què en vaig fer? L’havia ingressat abans. M’acabava de casar i anàvem estrets.” Anys setanta ¡ Pere Pare Madrenys!
