Somriures d’una nit d’estiu

Quan vaig dir que escriuria en relació amb Bergman pensava en les dramàtiques trencadisses de parelles en moltes de les seves pel·lícules. Però, passant per Persona, sobretot creia que tindria l’ocasió de referir-me a Sarabande, el seu últim film, Saraband (2003), en què Marianne (Liv Ullmann) i Johann (Erland Josephson) s’hi retroben trenta anys després de la seva cruenta separació a Escenes d’un matrimoni (1973). Suposava que Marianne visita Johann, apartat del món en una casa enmig d’un bosc, a l’estiu, però m’he adonat que ho fa quan comença la tardor. Així és que, per mantenir-me fidel al motiu d’aquesta sèrie, recorro a un film que he redescobert amb un gran plaer: Somriures d’una nit d’estiu (1955), que, amb el seu mateix títol, evoca aquella cèlebre “comèdia” de Shakespeare on, en un bosc màgic, el desig circula de manera imprevista (o potser no tant) entre els personatges fent, desfent i refent parelles.

L’acció pot datar-se a primers del segle XX. Anys després d’enviudar-se de la primera esposa, l’advocat Fredrik Egerman està casat amb Anne, tan jove que no ha gosat mantenir-hi relacions sexuals. L’home retroba una antiga amant (Desirée, actriu) que ara és l’amistançada d’un comte militar casat amb una dona, Charlotte, que l’odia però a la vegada l’estima per voler que la desitgi de nou. També hi ha en joc el fill de l’advocat, Henrik, que estima l’esposa del seu pare, i Petra, una criada sexualment lliure. A la casa de camp de la mare de Desirée, que fa conxorxa amb Charlotte, s’hi reuneixen tots els personatges en una nit d’estiu de lluna plena. Sota la influència, potser, d’un vi màgic, les parelles també es fan, desfan i refan en aquesta comèdia amb un material vodevil·lesc que Bergman converteix en una reflexió sobre les mudances dels sentiments i moltes altres coses. Potser tocaria parlar de l’homenatge que va fer-li Woody Allen a la Comèdia sexual d’una nit d’estiu, però l’agost s’acaba i vull parlar d’una cineasta especialment estimada. Demà: Les plages d’Agnès (Agnès Varda, 2008).