El voraviu
Ja no plora al balcó
De Gràcia a Sants, els xiulets, que eren blancs per a Ada Colau, ara són negres
L’alcaldessa ja no plora quan la xiulen i l’escridassen. Ja ha après una altra tàctica. Ja no sent intimidada la seva llibertat d’expressió pels dogmàtics, sectaris i reaccionaris que no volen acceptar el to quasi diví de la Colau, que la varen sorprendre fa un parell de setmanes i que varen fer sentir Jordi Cuixart obligat a llançar-li un cable. De Gràcia a Sants, de pregó de festa major a pregó de festa major, tot s’ha girat com un mitjó, i no només això. Ara la ciutat de l’alcaldessa dels prodigis és una ciutat oberta, presidida per una dona que sap entomar i que té espai per als que la xiulen. Així mateix ho recalcava ella des del balcó de la vila de Sants. Xiuleu, xiuleu, maleïts, que amb el meu departament de màrqueting ja hem analitzat com fer-ho per rendibilitzar els vostres xiulets abans d’ofegar-los. Aquí em teniu, impertèrrita davant la vostra simfonia de la desaprovació, perquè soc progre i accepto la crítica i perquè per al proper pregó ja haurem calibrat exactament quants han de ser al grup que m’aplaudeixen perquè a vosaltres no se us senti. Xiulets i crits, sí, però uns quants decibels sota els aplaudiments i ja us en cansareu. És el que té l’esquerra alliberadora i caviar. Ja no recorda que protestar contra l’autoritat no era personal ni capritxós, sinó crida, clam de la ciutadania desatesa que demanava atenció i, si podia ser, solucions. Ells tiren de màster però, com diria l’àvia Neus, no tot es cura amb un cataplasma.
