Lavabos

Tot canvia i els lavabos també. L’evolució de la societat ha fet que la distribució habitual de lavabos per a dones i uns altres per a homes hagi quedat sobrepassada des de fa anys. Tot i això, encara a la majoria de llocs es manté aquesta separació fruit de temps més que anquilosats en el passat. Ara l’Ajuntament de Terrassa canviarà aquests conceptes de gènere tan bàsic per posar-hi dibuixos sobre el que ens trobarem un cop siguem a dins del lavabo. És un pas valent per adequar-se a la societat d’avui, però estic segur que no serà sense polèmica. De fet, a la Universitat de Girona els estudiants també han fet propostes en aquesta línia, seguint el que ja preveu el protocol d’universitats catalanes per integrar la diversitat sexual de la nostra societat. Deia que el canvi no quedarà exempt de polèmica. No sé si tothom veurà de bon ull la modificació, ja no des d’un punt de vista de reconeixement de la diversitat sexual, que és inqüestionable, sinó per la seva posada en pràctica. Els homes sabem que els lavabos que fins ara estaven adscrits a aquest gènere sempre solen estar més bruts que no pas els de les dones. Orinar a peu dret té les seves dificultats pel que fa a la punteria i això sovint fa que algunes gotes escàpoles compliquin la netedat dels entorns. La solució més senzilla és que tothom s’assegui en aquests moments íntims a l’inodor i s’evitaria la mullena no volguda per ningú. El canvi que ara aplicarà Terrassa als equipaments públics no deixa de ser un pas petit. El pas gros a fer, i no sé si mai s’arribarà a fer, seria fer vestidors únics. Quin sentit té la separació entre homes i dones, imposada in secula seculorum? Des del punt de vista de diversitat sexual no en té; una altra cosa és que vegi viable aquesta modificació, perquè encara som una societat amb massa energúmens per assumir un canvi de paradigma com serien els vestidors únics. Un canvi així encara generaria més polèmica i segur que conflictes constants en una societat que considerem moderna perquè en molts aspectes seguim situats una mica més enllà de l’edat de pedra, on tenim aparells hipertecnològics, però on a vegades un té la sensació que el cervell humà ha quedat prostrat al designi de pulsions sexuals mal enteses que fan pràcticament impossible configurar una societat que realment trenqui estereotips de gènere que només pertanyen al passat.