Greuges petrificats

Resulta entendridor sentir el president del govern espanyol afirmar en públic que els catalans han estat discriminats durant unes quantes dècades per l’imperatiu d’haver de pagar peatges per moure’s pel seu país o d’haver-ne de pagar més que cap altra comunitat de l’Estat. Omple d’optimisme aquest cofoisme amb què a Madrid concedeixen que els catalans s’estalviaran de pagar uns 750 milions d’euros a l’any amb la supressió dels peatges. És encoratjador sentir la ministra de Transports afirmar que l’interès del govern d’Espanya és evitar de totes totes que es produeixin greuges comparatius i que per això planifiquen un sistema homogeni de pagament per ús a tot l’Estat per cobrir els costos del manteniment de les vies. No se’ls pot negar l’esforç per disfressar d’empatia allò que en realitat és menyspreu. Perquè ningú no es fa responsable dels 50 anys que s’ha mantingut la discriminació i el greuge. Ningú parla dels més de 35.000 milions d’euros que els catalans no s’han pogut estalviar al llarg d’aquest mig segle d’espoli. Ningú reconeix que el greuge i els que el denunciaven fa trenta, vint o deu anys els importaven un rave quan allargaven les concessions i amb elles els peatges o quan aprovaven pressupostos vergonyosament discriminatoris amb Catalunya quan a Espanya s’asfaltaven quilòmetres i quilòmetres d’autovies, radials i no radials, lliures de pagament, amb la coartada que a Catalunya ja hi havia autopistes. Això ja no es pot canviar, diran, però si tinguessin la voluntat real d’equilibrar la balança i deixar enrere el greuge, no caldria ara reclamar en el desert el rescat dels 130 km d’autopista que seguiran sent de pagament fins al 2040, com es van rescatar per exemple les radials de Madrid; ni caldria sentir aquest govern tan empàtic negar-se a traspassar a la Generalitat la gestió de les autopistes estatals, que sí que té traspassada al País Basc.