Opinió

De set en set

La mediocre excel·lència

L’excel·lència és un hàbit, llegeixo en un manual d’empresa destinat a fomentar la motivació dels treballadors. Des de fa temps, l’excel·lència ha esdevingut una espècie de talismà que, amb el sol fet de fregar-lo, t’investeix de qualitats superiors. Passa com amb la solidaritat o la responsabilitat: n’hi ha prou de declarar que et solidaritzes amb una causa qualsevol o que assumeixes la responsabilitat d’algun error perquè ja no et calgui emprendre cap acció encaminada a portar a la pràctica cap gest de fraternitat ni cap mesura reparadora. Bancs, universitats, conselleries i empreses s’han acostumat a invocar l’excel·lència dels seus programes no pas com una aspiració, sinó gairebé com una marca de naixement, un do inherent, una facultat sobrevinguda i màgica. Potser per això es reserva també als tractaments d’honor, com una rèmora del dret diví, per adreçar-se als prelats, els ministres i els presidents, que així i tot no en fan prou i l’eleven al superlatiu “excel·lentíssim”, que deu ser l’estadi anterior a la transfiguració de l’ànima. “Mama, és que el deu és la perfecció”, em va recordar el meu fill un cop que vaig fer-li broma perquè, per mig punt, no havia tret la nota màxima en un examen. Fins i tot un nen d’onze anys sap que l’excel·lència és un horitzó costós. En canvi, ha envaït el discurs econòmic i administratiu com si fos una conquesta, a més de raonable, perfectament productiva, encara que només sigui com un mer enunciat sense necessitat de prova. Allò notable almenys admet una certa polisèmia entre destacar per alguna cosa (també per la raresa) i resultar patent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.