Lluites compartides?

El desastre que significa per a Barcelona la gestió de Colau és equiparable al desastre que ha significat per al Barça la gestió de Bartomeu. Els dèficits ja són visibles, però el pitjor encara ha d’arribar. I també ho hauran de resoldre d’altres persones. La gestió de Colau mereix ser censurada durament i l’oposició al que representa hauria de ser molt més visible tant en l’àmbit polític com en el ciutadà. Més enllà dels pregons de festa major, en què, personalment, soc més partidari del respecte institucional.

Ara, si es produeix aquest fet, no soc partidari de demanar a la gent que calli. Si ens fa madurs el respecte institucional, encara ens en fa més el respecte a la llibertat d’expressió. Dit això, no estic d’acord amb el que s’ha arribat a dir a Jordi Cuixart, president d’Òmnium, pel que va fer a Gràcia.

Tres anys de presó pel primer d’octubre no han de significar butlla per pontificar sobre qualsevol qüestió, però mereixen respecte, i tant que sí! El pols del país ha canviat: l’independentisme no està en mode moviment, ha tornat el partidisme. I la gent no està en mode fan, sinó molt disgustada. Discrepar dels presos polítics ha de ser normal. Però fer-ho amb respecte ens dignifica a tots: a ells i a nosaltres.

I això és el que miraré de fer ara: això de les lluites compartides no va. No sabem quines són, no coneixem les parts implicades ni ens han dit si sempre han de cedir els mateixos. Tampoc sabem l’objectiu final que, aquest sí, clarificaria realment allò compartit.

De fet, si de tot en diem lluita gastem el sentit d’una paraula de la qual és indispensable que se n’entengui molt bé el significat i el que representa per a qui la diu. Millor apel·lar a treballar, que pel dia a dia obliga a més compromís que dir proclames. I a lluitar quan sigui l’hora per la causa comuna. Jo crec que no pot ser en plural, ni a mida. S’ha d’entendre a quines idees renuncies a canvi de convertir una causa superior en majoritària i fer-ne causa comuna. Per mi, la llibertat.