I ara, la Ricarda

El 16 de juliol de 1978, una colla de joves, amb el lideratge de Jordi Sargatal, es plantaven davant dels camions i la Guàrdia Civil per impedir la urbanització dels aiguamolls de l’Empordà. Vaig tenir la sort de ser aquell dia en aquella pista que els promotors de Port Llevant havien obert sense contemplacions en una plana plena de vida, i en vaig poder enviar una de les meves primeres cròniques periodístiques al desaparegut rotatiu barceloní Mundo Diaro.

La lluita havia començat un parell d’anys abans amb la publicació, a la revista Presència, d’un article de Sargatal en què s’alertava de la bestiesa que suposaria la nova macrourbanització prevista en un paratge d’una gran riquesa natural i que era un punt clau de descans per a milers d’ocells migradors a la primavera i a la tardor.

Aquella lluita va tenir un final feliç, i ara els aiguamolls de l’Empordà són parc natural i una atracció turística de primera. Qui ens ho havia de dir, als joves que protestàvem per Sant Pere Pescador o Castelló d’Empúries davant les mirades irades d’uns veïns que no entenien com volíem salvar aquelles terres de salanca i mosquits.

Més de quaranta anys després, malauradament, l’ecologisme continua en vetlla. No només per alertar dels poderosos efectes del canvi climàtic sinó per sortir en defensa d’un territori constament amenaçat per noves urbanitzacions, carreteres o projectes de parcs eòlics sense mesura.

I mentre al meu poble, Torroella de Montgrí, l’Ajuntament ha estat al capdavant en la desurbanització i naturalització d’unes quantes hectàrees d’aiguamolls a la gola del Ter, un projecte gairebé únic en l’amenaçat litoral mediterrani, prop de la desembocadura d’un altre riu, al delta del Llobregat, l’ampliació, gairebé perquè sí, de l’aeroport del Prat posa en greu perill la llacuna de la Ricarda. Sembla que no hàgim après res després de tants anys.