Opinió

De set en set

Perdre el carrer l’Onze

A mb la boca petita, independentistes “de pedra picada” –com diria Elisenda Paluzie– es pregunten els un als altres: “Aniràs a Barcelona per la Diada?” Són aquells que als vuitanta miraven els ponts del calendari per augurar quants pocs milers sortirien des de la plaça d’Urquinaona. Tampoc diuen tenir previst anar-hi molts dels qui van abraçar l’independentisme en la darrera dècada seduïts per la seva potència transformadora. Condició revolucionària que intrínsecament posseeix, però que fa una dècada va saber travar un objectiu transversal, el referèndum. I aprofitar amb intel·ligència tàctica la falta de respostes de l’Estat.

D’ençà del 2017, el pronòstic de participació a les Diades és complicat, perquè l’independentisme s’hi retroba, tot, cada any. Enguany pesa el temor al contagi, la persistència del desacord estratègic, els atacs ferotges de l’ANC contra el major partit independentista, ERC i la taula de negociació. Una ANC sense cap pla polític realista i esquifida socialment per l’abandonament de la transversalitat. La falta d’il·lusió no és un detall menor, perquè el repte independentista segueix sent enorme. Més enguany, per primer cop en un escenari de negociació amb l’Estat, que ambicionarien tots els moviments independentistes del món. L’ erosió interna constant és una gran notícia per a l’Estat. La urgència no és sols omplir de nou la Diada. El carrer cal mobilitzar-lo els 365 dies de l’any i no n’hi ha prou amb estelades. Si no, és quan es pot perdre tot en una sola manifestació. Ja els va passar als defensors de l’Estatut el juliol del 2010.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.