Pàgina en blanc

Hi ha vegades que, malgrat els anys i l’ofici, una columnista, que també és una persona, passa un moment emocional baix i es queda en blanc, com si de cop i volta fos incapaç de continuar la seva tasca: crear un Partenó propi, un dietari per si algun dia perd la memòria. Les columnes, de gran, l’ajudaran a refrescar els records velats. Quan demana inspiració (perquè la Musa ja fa dies que va decidir marxar de vacances), els amics li proposen idees tan originals i heterogènies que la columnista queda col·lapsada i torna al punt d’origen: la pàgina en blanc. Hi ha qui proposa preguntes: Per què als llocs amb semàfors intel·ligents es formen cues de mil dimonis? Com afecten les freqüències alfa, beta, gamma, theta el nostre cervell? Com se separa l’obra de l’autor? Per què, quan vas pel món i tens ganes d’anar de ventre, has de cagar en lavabos amb poca intimitat, amb les parets de fullola que no arriben ni al sostre ni a terra? Què no has llegit mai ni penses llegir? D’altres es dediquen a llençar esquers perquè la columnista tiri per on vulgui: Una escala o una capsa de sabates, la projecció internacional dels grups que canten en català, gallec o euskera, el futur postpandèmic (salut mental, economia, turisme, política), tot és urgent, la recerca del plaer immediat, l’estupidesa humana, la fallida de l’Homo sapiens, la dona com a mercaderia en les lletres del reggaeton, la neteja d’impureses a l’esquena d’altri com a forma de relaxació... La columnista agraeix l’allau però no sap per on començar. Llavors, com si es tractés d’un escriba de l’antic Egipte expert en jeroglífics, la columnista escriu el seu text d’una sola glopada.