Violència

Una amiga xilena ens va sorprendre, potser hauria de dir que va violentar-nos una mica, a una colla de petitburgesos, durant un sopar d’estiu recent. Ho va fer dient-nos que no s’ha de renunciar a la violència, és a dir, a la mena de violència que criminalitzen aquells que, d’una manera o altra, actuen per mantenir una injustícia social i econòmica que causa realment una gran violència. És la violència que no s’ha de confondre amb la barbàrie i la brutalitat perquè precisament s’hi oposa: sempre ho ha fet. No és una violència assassina. És la violència que, de fet, ens violenta, ens remou, ens confronta amb la realitat, ens fa creure que tenim un poder del qual no som conscients perquè el Poder ens ha anorreat fent-nos conformistes.

Aquesta amiga tenia un exemple: què va mantenir viu, encès en tots els sentits, i encara manté viu, malgrat la suspensió de les mobilitzacions a causa de la pandèmia, l’esperit de la revolta popular que va esclatar a Xile la tardor del 2019? Els focs que, sí, es van fer cremant part del mobiliari públic. Aquests focs, argumentava, van fer que la gent es despertés, que no tingués por, malgrat que la repressió va ser brutal: 34 morts, oficialment reconeguts, i més de 400 persones amb un ull perdut. Algú va dir, de manera tímida davant d’aquestes xifres, que a Catalunya també sabem alguna cosa pel que fa a la repressió. Potser també vam pensar en els focs que no sabem si han mantingut viu cap esperit de revolta. Sé que pot semblar una mica impertinent publicar aquest article avui, en què tindran lloc noves manifestacions pacífiques pels drets i les llibertats de tothom qui viu a Catalunya. Em resulta impertinent per a mi mateixa mentre no deixo de pensar sobre la violència.