Independència significa llibertat

Fa unes setmanes vaig compartir taula a Alpatró, a la vall de Gallinera, en ple cor del País Valencià, amb Mireia Sopena, Maria Josep Escrivà i Francesc Parcerisas. Fou un sopar agradable, a l’ombra de la serra de la Foradada, ben acompanyats del veïnat que aprofitava els primers indicis d’una xafogor en retirada per sortir a la fresca. En un moment de la conversa, la Mireia (autora d’un recomanable assaig sobre la figura i obra d’en Josep Pedreira) ens confessava, una mica a baixa veu, que el seu model d’assaig trobava en Joan Fuster l’escriptor total. No cal dir que tots hi vam estar d’acord. I és que des del seu imprescindible El descrèdit de la realitat, l’obra de Fuster –no és el primer cop que en parlo– ha estat un devessall d’idees a l’estil d’un maître à penser que ha fet tots els papers de l’auca. L’expressió –parlo de memòria– amb què ens vàrem conxorxar per definir-lo fou la seva capacitat d’especular sobre qualsevol tema amb aquella gràcia que tan sols recau en els que han rebut el do de la paraula.

Una paraula, i això cal dir-ho, que Fuster emprava com un espadatxí el sabre. Al capdavall, la seva idea era influir en la realitat, emmotllar-la tant com fos possible, a la llum del pensament. En prenc consciència, mentre fixo ara aquest article, amb un inevitable deix de malenconia. Perquè després de dues dècades dedicades a l’ofici de pensar –la darrera a les pàgines d’El Punt Avui– descobreixes la nul·litat dels mots a l’hora d’influir en els afers del món. I, si cal, encara més la dels mots escrits. I tanmateix, podia ser d’una altra manera? Els esdeveniments ens contradiuen i, tal vegada, hem posat en el llenguatge una fe contradictòria i excessiva. Té la realitat –el món– camins inescrutables i la paraula és a bastament insuficient per alterar res a bastament.

Que la “paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta”, a parer de Montaigne, posa èmfasi en la dificultat de superar l’escissió existent, de vegades abismal, entre lector i autor quan es tracta d’assajar amb les idees. D’altra banda –i aquest és un antic afer–, les paraules són objecte de tergiversació retòrica per part de la cosa pública. Diàleg –una taula?– és una paraula buida si no existeix un mínim denominador comú. No n’hi ha prou de compartir una mateixa llengua. Cal, amb tot això, una predisposició d’obertura cap a l’altre. Escoltar implica una eròtica del gest. Estimar, fer valdre el pensament aliè, és abandonar el prejudici per esforçar-se a traduir la paraula revelada.

I és en aquesta traducció de les paraules –tot pensar és traduir– quan es dona el fet d’entendre’s, ni que sigui remotament. Aquest és el miracle que cerca l’assagista –l’opinador– a través del seu ofici. A través de les pàgines d’un diari. O d’un assaig amb rerefons. L’intel·lectual –figura desapareguda en combat– és un romàntic que creu en les idees que s’expressen en paraules. I el seu propòsit era –o és– afaiçonar el món segons l’observa. No deixa de ser una empresa utòpica que té encara ara com a condició indispensable no corrompre el mot fins al punt d’estrafer el seu esperit. I no és tasca fàcil, els ho puc dir: els mots t’encalcen i tu has de saber ajustar allò que dius a la veritat. La resta és tot manipulació. Hi ha d’haver una concordança entre món i pensament. Torno a Joan Fuster: “les idees clares; els sentiments, confusos”. Una claredat d’idees que demana posar en el centre la genuïnitat de la paraula.

El nostre és un món on les paraules són mercaderia. Fuster ho sabia, i d’aquí la seva insubornable dedicació al pensament. Certament, des de l’escepticisme i la ironia –fins i tot la poesia–, però mai al cost de falsejar els mots i la veritat. Contra la mentida hi ha un antídot: un lèxic ric i variat que ens permeti mantenir el criteri contra el dogma. Per això escriure m’és imperatiu. A pesar de la seva manifesta inutilitat –Plató ja en dubtava–, reivindicar la paraula –i compartir-la amb els lectors– és un darrer esforç per evitar l’alienació. Cal recordar que la paraula precedeix tota acció? Així doncs, caldrà fer de la paraula una realitat tangible. Per cert, independència significa llibertat. Paga molt la pena no oblidar-ho.