No pot anar a pitjor. O sí?

Entrem en una setmana clau,  i no ho fem en les millors condicions. Hi ha una veritat inapel·lable: l’independentisme continua fort al carrer i ha quedat demostrat en aquesta Diada, amb una manifestació sense precedents a Europa en temps de pandèmia. Però hi ha una altra certesa que clama al cel: políticament, l’independentisme està més dividit que mai. Junts, ERC i la CUP són illes inconnexes. Però el problema no són les diferències –perquè de la diversitat en pot sortir un acord si hi ha predisposició– sinó les picabaralles, els retrets, les acusacions i les travetes. I tot a camp obert. Allò de la roba bruta es renta a casa ja està caducat. I el carrer, davant d’això, xiula. Però no només als líders d’ERC. També hi va haver xiulets contra Junts. El jurat popular independentista acusa uns i altres dels despropòsits actuals. El ciutadà sense carnet, el que no milita ni directament ni indirectament, el que amb bona fe i amb determinació sempre hi és quan se’l demana, aquest és el que no fa diferències entre bons i dolents. I està emprenyat i decebut amb tots, i a parts iguals. Perquè veu com es dilueix el mandat de l’1-O i que, a l’altra banda, l’Estat es frega les mans mentre allarga aquesta combinació d’agonia i repressió. I així de bé afrontem la famosa setmana de la taula del diàleg. No pot anar a pitjor. O sí?