Volem la història normal

“Això és una estafa!”, va cridar la senyora, plena d’indignació. A la guia li va entrar suor freda i no va poder evitar de repassar, en mil·lèsimes de segon, el que acabava d’explicar i a quins llibres, a quins arxius, de quins experts havia tret aquella informació. En qualsevol cas, un error humà, de bona fe, tampoc seria motiu d’una explosió tan espectacular d’ira. I li va preguntar que què, exactament, era una estafa. “El que ens han explicat tota la vida!”, va aclarir la senyora, encara vermella. Tot el grup de visitants a Sant Pere de Burgal se la miraven en un silenci expectant. Ella va agafar aire per calmar-se i es va explicar: no era la primera visita guiada que feia aquests dies pel Pallars, i s’havia adonat, com si fos una revelació, que de nena fins a abans-d’ahir li havien explicat una història falsa, interessada, malintencionada. Una història de bons i dolents, d’herois i malvats, en què les dones són només part del decorat, brodant tot el dia i ordenant als criats que reescalfin un altre cop l’estofat que segur segur que el seu Senyor Marit està a punt d’arribar. La guia va fer un gran somriure. És això, doncs. Anem bé.

Aquesta anècdota la vaig sentir explicar a la Cristina, guia de patrimoni històric del Pallars (la recreació de l’escena és meva) que fa uns anys es va empescar un projecte que es diu Joc de Dames. Segons diuen els fulletons oficials, les seves visites al castell i a la canònica de Mur, al monestir de Gerri, a Sant Pere de Burgal i a Santa Maria d’Àneu són un recorregut per la història “amb totes les peces”, i per si no queda prou clar també hi diu “amb visió de gènere”. Però escolti, pot preguntar algú de bona fe (i em consta que hi ha qui ho ha fet): si aquestes són les visites “amb visió de gènere”, quins dies es fan les visites “normals”? A veure, tornem a llegir la propaganda: hi diu amb visió de gènere i també, atenció!, “amb totes les peces”. És el punt clau: que aquí s’hi inclou tot allò que no ens han explicat, tot el que han esborrat de la història, i en fan una lectura que intenta esporgar la visió patriarcal de la història. Si ja us està bé allò dels Senyors Marits valents i guerrejadors i les dones belles i avorrides que els esperen a casa, doncs heu de saber que us hi faltaran peces. No podreu esbrinar mai que l’Ermessenda no va ser ni de bon tros l’única senyora intel·ligent i poderosa que va manar a l’edat mitjana. Que mentre els cavallers sortien a combatre allà on fos, elles no s’esperaven dies, mesos o anys badant: tenien massa feina administrant cases, castells i terres. Que tenien propietats i la seva signatura tenia valor. I a mi, almenys, no m’agrada que m’expliquin contes (o sí, però no disfressats de lliçó d’història). És clar que a la senyora indignada tampoc.

Arran d’aquesta visita, rigorosa, amena i, us ho puc assegurar, perfectament normal, se m’ha acudit fer una cerca per esbrinar si altres espais històrics o museus esmenten que treballen amb visió de gènere (“amb totes les peces” també em valia). Sense pretensions científiques us puc resumir el següent: una gran quantitat de centres culturals han fet alguna exposició o activitat sobre les dones en el seu àmbit (les dones i el suro, les pintores, les fotògrafes…). La majoria són propostes puntuals i coincidents amb la commemoració del 8 de març, o sigui que sembla una miiica de cara a la galeria. Ben diferent és el cas del Museu del Joguet de Figueres, que declara que “integra l’equitat de gènere en tots els aspectes” i del Museu Marítim de Barcelona, on expliquen que existeix el projectes “Dones de mar” per “replantejar el discurs del museu amb mirada de gènere.

No puc afirmar ni desmentir que la resta de museus, llocs de patrimoni històric i centres culturals tinguin un discurs crític o segueixin interpretant les coses a l’estil de la vella escola; temo que la inèrcia de tants anys encara porta embranzida. Mentre això no canvia us animo a aprofitar les propostes que s’esforcen per incloure dades i explicacions que no són tan fàcils de trobar. És emocionant veure peces que no ens havien ensenyat mai, i com a dones, reconeixe’ns on no se’ns havia acudit que podíem estar: en la història normal.