Que plogui el diumenge

Quan un decideix adoptar un gos ja sap que ha d’assumir una sèrie d’obligacions. A mi em toca treure’l a passeig cada diumenge al matí. Viure a tocar de les Gavarres permet resseguir camins de bosc ben a prop de casa, gaudint del canvi de les estacions en aquest escenari tan fantàstic que és la natura. En les passejades dominicals, el gos i jo sovint ens trobem grups de ciclistes, que sempre saludo i que després classifico en dues categories: els agradables i els que no ho són tant. Els primers, silenciosos i esforçats, tornen la salutació i passen a una velocitat moderada. Els segons solen ser més sorollosos, parlen entre ells com si no hi hagués ningú més al món, moltes vegades ni s’adonen que els he dit bon dia, i van a tot drap a les baixades, suposo que confiant amb fe cega en els frens de la bicicleta.

Els altres matiners habituals són la gent que corre, la majoria amb aparells a les orelles, cosa que sempre m’ha resultat estranya perquè es perden els sorolls que acompanyen el paisatge. En qualsevol cas, aquestes trobades esporàdiques no suposen cap problema –excepte amb ciclistes desagradables a les baixades, és clar– i donen una certa vida al bosc. En canvi, en aquesta època de l’any entra en escena un altre col·lectiu que en lloc de vida hi aporta mort, en el sentit literal. Són els caçadors. No discuteixo que l’activitat cinegètica sigui necessària per evitar, per exemple, la sobrepoblació d’animals com els senglars, que perjudiquen els conreus. I no domino tant la biodiversitat local per saber si també ens sobren ocells, conills o altres bestioles. Però el que sí que sé segur és que el primer diumenge que s’aixeca la veda, des de primera hora del matí, es pot sentir un estrepitós festival pirotècnic que en realitat són trets un darrere l’altre. Dubto que hi hagi tants animals a la contrada per justificar tants trets, i acabo sospitant que el que hi ha, en realitat, són unes ganes boges de prémer el gallet. Com la majoria de les persones, no conec exactament la normativa que regula la cacera, per això quan comença la temporada canvio part del recorregut habitual per evitar trobar-me gent armada i que mata per gust. I sovint desitjo que el diumenge al matí plogui. Em sabrà greu pels ciclistes i els corredors, però jo agafaré el gos, el paraigua i les botes i tindré una passejada tranquil·la, sentint només com cau la pluja.