A la carretera

Com dirien Els Amics de les Arts, no cal ser un Perry Mason per detectar que el viatge d’ERC i Junts serà un infern, una carretera farcida de revolts amb perill constant de descarrilament. Han passat poc més de tres mesos des del pacte de govern i ja tenim la carrosseria abonyegada, primer per l’ampliació de l’aeroport del Prat i ara per la malaurada taula de diàleg. És veritat, com deia ahir el vicepresident Puigneró, que de “tensions” n’hi ha en tots els governs de coalició. Com el de Pedro Sánchez, sense anar gaire lluny, en què el xoc va acabar forçant la sortida de Pablo Iglesias. I potser és veritat també, com s’afanyen a assegurar els dos socis teòrics, que no hi ha “crisi” ni “trencadissa” i que la situació es reconduirà oportunament.

Però confesso que fa temps que m’he perdut en el laberint de dribblings, tacticismes i jugades mestres, i que tot aquest últim espectacle de pirotècnia m’acaba de desorientar. El fum amaga problemes de fons com, per exemple, la posició de força que té el govern espanyol en el conflicte amb Catalunya. Per això cal que ERC i Junts marquin ruta i sincronitzin GPS, si és que volen arribar a algun destí. Si, per contra, cadascú continua estirant el volant per la seva banda, l’estimbada està assegurada. I amb ells, vulguem o no, tots nosaltres al darrere.