Uralita al pavelló de Palau
Estem fent gimnàs al pavelló de Palau. Són les sis de la tarda i una volva cau suaument sobre el parquet i es dissol com si fos neu. Cap rastre, cap senyal queda d’aquella matèria. Altres persones com jo ho han vist en algun altre moment. No hi donen importància i passen els anys fins que cal fer un toc d’alerta. D’això ja fa cinc anys.
La pandèmia ha fet que el curs passat hi hagués una assistència irregular a les activitats fisicoesportives. A l’espai conviuen altres activitats: gimnàs per a gent gran, bàsquet i futbol sala. L’estiu ha obert un parèntesi llarg, oblidant històries i vivències anteriors. Però no puc deixar de pensar-hi. A l’octubre s’iniciaran de nou les activitats. Palau és un pavelló de titularitat municipal que es va inaugurar el 1980. Té una teulada d’uralita amb un sostre de metall que la protegeix dels fenòmens atmosfèrics, sobretot de la pluja i el fred. Fa cinc anys, em diuen, que van revisar el sostre i en van certificar la seva seguretat; això sí, sempre que la uralita no es toqui. Si no es manipula i si està en bon estat, no hauria de presentar cap risc per a la salut dels usuaris, ens diuen els tècnics. Però des de la seva inauguració, que ja farà quaranta-un anys, s’han fet poques reformes i caldria pensar en el canvi de coberta.
Sense ànims de polèmiques, s’acredita que el sostre del pavelló és de fibrociment amb amiant també dit uralita, un material compost per fibres microscòpiques altament tòxiques. Actualment està prohibida la seva producció i instal·lació. Però a Palau hi podria haver un desgast progressiu, després d’aquests anys, amb efectes imprevisibles a curt i mitjà termini. Segons l’òrgan responsable de vetllar per la seguretat d’aquest tipus d’instal·lació, els materials que contenen amiant tenen un cicle de vida d’entre 30 i 50 anys. El perill està en el fet que el pavelló de Palau és un edifici públic dedicat a l’exercici aeròbic. S’han fet les revisions obligatòries que marca la legislació vigent, ens diuen, però n’haurien d’exigir la vigilància i els controls de l’aire mitjançant mostres que detectin la presència d’amiant en suspensió. Estem exhaurint el període de vida útil del material i fora bo començar a pensar en la seva substitució abans que sigui massa tard. Jo he vist el que he vist i no vull ser ni alarmista ni negatiu, sinó realista i previsor.
