Fitxatges a dit

No és notícia que les administracions es nodreixen, també, de personal fitxat a dit. Ni que una bona majoria ocupen càrrecs de màxima responsabilitat i, com a tals, cobren sous que ja voldríem molts mortals. Es parla sovint d’enxufisme polític i aquest procediment va acompanyat de la fama que tots toquen poder perquè tenen amistat amb els que piloten el partit, perquè han picat pedra des de joves i ara se’ls ha de premiar o perquè el seu pare, o el seu cosí germà, va ser una persona destacada en aquella formació. Els càrrecs de confiança de la política són tants i tan diversos com tipus de votants hi ha a la societat. Qualsevol polític ha de gaudir de l’oportunitat de fer un equip a la seva mida en el qual confiï cegament –cregui’m si els dic que els xofers o els escortes són una mina per als detectius privats–, però incorporar persones que no han de superar un procés de selecció hauria de ser compatible amb exigir-los formació, habilitats i/o experiència en la matèria. No deixa de ser sorprenent els càrrecs que s’eternitzen a l’administració i que valen, a ulls de la seva parròquia, per a un estrip i un descosit. Avui saben de polítiques públiques de seguretat, demà són experts en salut. Mentre ningú s’anima a professionalitzar un bon nombre de càrrecs directius i a posar fre a l’abús insultant que sovint se’n fa, no convé perdre de vista que una gran quantitat de càrrecs de confiança aporten excel·lència a la gestió. De fet, tots guanyaríem si de tant en tant algú enviés els líders polítics al racó de pensar i el país quedés en mans d’aquesta gent.