Desafectats dels polítics, no de la política
La política catalana s'ha convertit, d'un temps ençà, en un absolut desori. Fa anys que tothom alerta sobre la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política. Manifestacions com la del 10-J desmenteixen aquesta desafecció. La gent està preocupada i interessada, i molt, en el model de país que tenim. O més aviat en el que voldríem tenir. La desafecció, que existeix, no és cap a la política, sinó cap als polítics. El comú dels catalans estem cansats de la doble moral, de la deshonestedat, de les actituds caciquistes d'alguns polítics i de la incapacitat d'altres per ser els líders que necessita el país. I quan n'hi ha un que parla clar i sembla honest, i parlo ara del conseller Castells, és per dir que vol passar a un segon terme i no tornarà a figurar en les llistes. És trist i desmoralitzant que l'honestedat hagi de quedar manifesta a través de la renúncia a exercir un lideratge públic i notori. Ell ha verbalitzat el que molts catalans, socialistes o no, pensen: que el PSC està massa subjugat al PSOE. Que el partit del president de la Generalitat tingui dependències (electorals, partidistes, ideològiques... servils) amb un partit de prioritats i essències espanyolistes és fatídic per a la nostra identitat. El PSC ha perdut una altra gran oportunitat de demostrar que la seva prioritat és Catalunya. A nivell genèric, sembla que el catalanisme s'hagi convertit en una qüestió de mèrits. Tots els polítics, siguin del color polític que siguin, malden per deixar clar que el seu catalanisme és autèntic, ferm i inequívoc. Paraules i poca cosa més. Certes o falses, amb paraules no n'hi ha prou. Necessitem fets, i clars. Només els interessa figurar, que se'ls vegi, que es noti que hi són. Volen ser vistos i fotografiats i s'han convertit en venedors, mals venedors, de si mateixos. Potser haurien de ser més honestos i oblidar-se del màrqueting de fireta que practiquen, defensar les seves idees, no només els seus interessos, i recordar que la seva feina no és esgarrapar vots sinó fer progressar el país. Potser serien ells, els polítics, que haurien de desafectar-se una mica dels seus partits i egos. I potser així, la gent recuperaria el que no hauria d'haver perdut mai: la confiança en els seus dirigents.
