El desacord audiovisual
El govern espanyol ha tornat a demostrar amb l’avantprojecte de llei de comunicació audiovisual el seu cinisme quan parla de la riquesa del pluralisme lingüístic de l’Estat reconegut i protegit per la Constitució. La llei que ahir havia d’aprovar el Consell de Ministres per enviar al Congrés no preveia cap espai mínim obligatori per a les llengües minoritàries (i oficials) de l’Estat ni als canals de televisió ni a les plataformes audiovisuals. Ans al contrari, deixava aquesta qüestió en mans dels diferents operadors i dels seus criteris comercials i indirectament condemnava el català, el basc i el gallec a ser legalment arrasats pel castellà en un mitjà clau per a la difusió, la normalització i el desenvolupament de la llengua, com és l’audiovisual. El text que el govern de Pedro Sánchez volia aprovar declinava explícitament la seva responsabilitat constitucional vers el català (i les altres llengües diferents del castellà), excloïa sense miraments milions de ciutadans que la tenen com a pròpia i no la troben a les cartelleres i graelles televisives i en línia, on el castellà és omnipresent, i també ignorava totes les demandes en aquest sentit fetes des de Catalunya, en un context força crític de retrocés de l’ús social del català.
L’aprovació de l’avantprojecte es va ajornar a última hora davant la forta reacció crítica de partits amb els quals el PSOE compta per aprovar el pressupost, però la qüestió de fons és que Catalunya i el seu autogovern no tenen les eines d’un estat per protegir efectivament la seva llengua d’aquesta indefensió legal davant la voracitat expansiva del castellà i de la permanent temptació uniformitzadora del govern espanyol de torn, que pensa només en castellà. Si la llei de l’audiovisual catalana i les decisions del Consell de l’Audiovisual fossin vinculants, i no simples recomanacions per a les empreses del sector espanyoles i internacionals que operen a Catalunya, no caldria batallar ara fins a l’esgotament per arrencar dins la llei espanyola una petita part del que la majoria de llengües, grans com el castellà o petites com l’islandès, tenen per defecte.