El botellot es queda

És com la matèria i com l’energia, que diuen que es transforma però no es crea ni es destrueix. Hi haurien d’haver afegit el botellot. Ens estalviaríem digressions i ocurrències del moment sobre la pandèmia i la regulació de l’oci nocturn. El botellot tampoc es crea ni es destrueix, també es transforma. N’hi ha des dels temps dels temps, i n’hi haurà fins al dia del judici final a la tarda. Perquè resulta. Perquè ja no està limitat per sexe. Perquè és barat. I perquè amb les noves tecnologies ha multiplicat possibilitats, pretensions i expectatives. Els que vàrem fer la pubertat i l’adolescència a finals dels seixanta o començaments dels setanta, vàrem conviure amb una oferta d’oci (diürn i nocturn) molt escassa i ens vàrem organitzar. El botellot, com a colla de bordegassos desvagats que maten literalment el temps en qualsevol racó, bevent, badant i desvariant, va ocupar hores i hores. Ni música, la majoria de vegades, excepte cap al final, quan algú cantava l’africana. Ben aviat cada colla va tenir el seu catau on amagar tot esperit de vi que érem capaços d’aconseguir, i més val que no us expliqui els mètodes. Més endavant, cremats, tisanes i sangries a Torre Valentina, el Racó dels homes, Roques Planes o Cala del paller. I els caps de setmana d’hivern, acampades a les Gavarres que es despoblaven: can Darna, els Metges, Sant Cebrià dels Alls o el Mas Alenyà. No han inventat res, els nostres fills. L’han evolucionat. El botellot es quedarà.