Atracció garrotxina
Suposo que deu haver passat en d’altres comarques més o menys allunyades de la gran capital, però a la Garrotxa no ho suposo pas: ho he constatat en viu i en directe. Aquest estiu ha vingut molta gent als pobles de la comarca, potser més que mai abans. Hi han ajudat els problemes de desplaçament llunyà, hi han ajudat els túnels de Bracons (quina meravella visual, a la sortida del túnel sobre la Vall d’en Bas…!), hi han ajudat els atractius naturals i humans de la comarca. La cosa en certa manera perdura perquè, per exemple, hi ha vingut a viure força gent i de manera fixa, entre la qual hi remarco (perquè la vull remarcar) una escriptora, editora, traductora (i de la ceba), que s’ha instal·lat en una petita casa del carrer més maco del poble, perfectament paral·lel al riu que ens el travessa pel mig.
Des de fa anys, el meu poble rep quantitat d’estiuejants (vernejants, en diem de forma molt mal dita) i va ser pioner, als anys cinquanta del segle passat, en això del turisme familiar. He de dir que amb els vernejants hi hem tingut sempre (parlant en general, és clar) un tracte casolà, domèstic, agradós. Els hem integrat, vaja, per dir-ho clar i de pressa. I quant a això de la integració, diria que Olot és la ciutat més acollidora i integradora que conec. A Olot no deu haver-hi jove xinès, africà o americà que no parli un bon català. I això només és un signe extern de la rebuda i acolliment dels olotins envers els forasters –que ben aviat ja deixen de ser-ho, perquè la gran majoria esdevenen ràpidament ells també olotins i olotines–. Em sap molt greu haver-ho de dir, però això, a Figueres, no ho veig enlloc.
Naturalment, sempre hi ha alguna excepció. I és que enllà de la bona jeia, acceptació, i tracte cordial, aquest estiu també he vist gent que pel carrer s’estarrufaven d’exhibir autèntiques gorres de beisbol i pantalons curts estrambòtics, com si fossin al Serengueti Park. També hi ha alguns visitants (molt pocs) que es comporten com nous conqueridors, donant lliçons i burlant-se de coses, expressions i tarannàs vilatans. Penso en allò que encara s’explica al poble: un d’aquests turistes emfàtics i tifes que volgué mostrar refinament davant els vulgars nadius, a la carnisseria del poble demanà si tenien “llavis de tossino”.
