Conseqüències de la detenció a l’Alguer
La detenció del president Carles Puigdemont a l’Alguer deixa en evidència, abans que res, que l’Estat no té cap intenció d’aturar-se en la repressió cap a l’independentisme i que, com ha demostrat a bastament el jutge Pablo Llarena jugant sense escrúpols amb la vigència de les euroordres, està disposat a usar tots els camins possibles. La detenció suposa també el tancament dels parèntesis judicial i polític que s’havien obert els últims mesos. El judicial, arran de la decisió del TGUE que congelava les ordres judicials espanyoles, i el polític, per la celebració de la taula de diàleg. Ara, amb la detenció, s’enceta un nou període. Pel que fa al TGUE i les euroordres, perquè posa en evidència que l’Estat espanyol no va dir tota la veritat al tribunal de Luxemburg. Pel que fa a la taula de diàleg, i malgrat les crides a la conciliació d’ahir, és evident que el rumb que prengui el procés contra Puigdemont posarà, si no ho fa des del principi, molt difícils les coses als partidaris de negociar amb un Estat que no té aturador. I si ja hi havia dubtes en una part de l’independentisme, ara s’han reforçat.
L’actuació de la policia italiana, encara amb molts punts foscos sobre les seves motivacions, enforteix també, en certa manera, l’estratègia de confrontació amb l’Estat d’aquells que van optar per l’exili i per fer servir les armes d’una justícia europea que ha demostrat al llarg d’aquests quatre anys que no té res a veure amb l’espanyola. La decisió del jutge italià de deixar ahir lliure Carles Puigdemont sense mesures cautelars n’és un altre exemple. Les maneres de fer de la justícia europea es confronten de nou amb les de l’espanyola, a la qual sembla que tot li valgui per aconseguir els seus objectius de revenja. Una venjança que també anhelen bona part dels partits polítics i de la premsa espanyola, que ahir ja van començar a celebrar el càstig a Puigdemont abans d’hora, com si no n’haguessin après quan Alemanya els va deixar amb un pam de nas l’any 2018.