Els ‘vranejants’

Fa vuit dies que s’ha acabat l’estiu i hem tornat a la rutina. Encara no en direm normalitat perquè fins que no puguem desterrar la mascareta no podrem fer servir aquesta paraula. Se’n va el bon temps –tot i que està ben xarbotat– i també se’n van els vranejants. Només d’escriure-la, aquesta paraula, ja no els dic pronunciar-la, em transporta en el temps. Alguns tornaran l’any que ve, d’altres els caps de setmana, els ponts o les festes assenyalades i de guardar perquè hi tenen la segona residència, el xalet, l’apartament. És ben bé que aquella manera que hi havia abans de fer vacances era una altra cosa. Més pausada i assossegada, que aconseguia la desconnexió total. Sense les urgències i imposicions que ens fem quan en tenim, de vacances. Era aquell estiueig de les famílies benestants, cert. D’aquells que es podien permetre unes setmanes d’esbarjo. De passar uns dies lluny de la seva residència habitual, a ciutat, i que també els servia per estrènyer llaços amb la gent dels diversos llocs on feien vacacions o vranejaven. No necessàriament havien de ser pobles i localitats de costa. N’hi havia que s’estimaven més passar l’estiu a l’interior i llogaven –més tard la comprarien– una casa en un municipi de muntanya on poguessin respirar salut, aire pur. Aquella manera de fer vacances, de veranejar, conjugant i catalanitzant el veraneo, era una altra manera de passar l’estiu, de fer vacances o turisme, molt diferent del que fem ara. De vegades, després de mirar de fer uns dies de vacances tornem més cansats i estressats que abans d’anar-hi perquè sovint consisteixen en una connexió forçada i de vegades forçosa en un lloc que no reuneix les condicions que necessitàvem per reposar, que era el que ens convenia. I sucumbim a fer activitats per fer, per no avorrir-nos. No fos cas que perdéssim el temps de vacances. Uns dies durant els quals el més productiu és avorrir-se, no fer res. I aquest valor, si algú ens el va ensenyar, van ser els vranejants.